Els arquitectes de RCR faran el pavelló de Venècia del 2018

L'estudi RCR Arquitectes, guanyadors del Premi Pritzker, el Nobel del sector, serà el que s'encarregarà de la proposta i el disseny del Pavelló de Catalunya en la propera Biennal d'Arquitectura de Venècia. Així ho va anunciar ahir dijous el conseller de Cultura, Santi Vila, des de la mateixa ciutat italiana durant la inauguració de la Biennal d'Art d'enguany. Per primera vegada l'encàrrec és atorgat sense concurs previ i jurat independent. “És una decisió excepcional, consensuada amb el sector i val com a reconeixement institucional quatre dies abans que RCR rebi a Tòquio el premi més prestigiós en el camp de l'arquitectura”, va indicar el conseller.

Vila es va curar en salut davant de possibles crítiques explicant que l'Institut Ramon Llull (IRL) ha contactat amb col·legis, escoles i associacions del sector abans de designar l'estudi d'Olot. Els arquitectes ho han acceptat i ara caldrà esperar uns mesos perquè puguin formular la seva proposta. “Serà heterodoxa i lliure, com les que els han caracteritzat fins ara. Té sentit que un despatx amb reconeixement planetari mostri l'arquitectura catalana”, va concloure.

El responsable de Cultura de la Generalitat va fer aquestes declaracions després d'haver-se descarregat l'app amb la qual es poden buscar els missatges de Blind Wiki per Venècia, el projecte d'Antoni Abad (Lleida, 1956), comissariat per Roc Parés i Mery Cuesta, que representa Catalunya en la seva cinquena presència a la Biennal. “He nascut sense ulls. No sé quan m'he adonat que era diferent, ha estat gradual o potser ho he sabut sempre, però no ha estat un trauma”. Ho explica Giulia Oblach, 22 anys, llicenciada en idiomes, una de les dues guies cegues que s'encarreguen de fer les visites guiades amb vaixell que ofereix el Pavelló de Catalunya. Ha arribat des de la regió del Friül per participar a Blind Wiki. Unveiling Venice. “Audaç, generós i empàtic” van ser els adjectius de Vila per al muntatge, mentre que Manel Forcano, director de l'IRL, va destacar: “Aquest any el pavelló és tota la ciutat, no una obra autoreferencial, sinó una experiència per viure”.

L'antic magatzem de vaixells, seu veneciana de Catalunya, s'ha convertit en un camp base on, a banda de trobar-hi els invidents que hi han participat i tenir aquí la sortida del tour amb vaixell, és possible veure un vídeo explicatiu i descarregar-se l'aplicació que permet sentir a través del telèfon la Venezia che non si vede.

“A Venècia tothom es perd, també els que hi poden veure. Crec que cal aprendre a perdre's en la seva màgia i després retrobar-se amb la ciutat i un mateix”, diu Oblach. La seva interpretació del recorregut és més sensorial i emotiva, mentre que Anna Ammirati, l'altra guia, proposa una visió més històrica. Ammirati és una autèntica arsenalotta, nom dels militars i treballadors que vivien a l'Arsenal, avui una de les seus de la Biennal. “La ciutat va començar el seu canvi irreversible quan l'Arsenal es va tancar. Fins llavors les olors i els sorolls canviaven segons l'estació i et servien de guia. Ja no se sent l'olor de peix fregit, ni de pa acabat de fer, ni de les pells del sabater, ni tampoc se senten els crits dels nens, ni les dones xerrant mentre broden davant de casa ni els homes quan surten de la feina”, explica, tan sensible que en passar sota un pont se n'adona perquè nota el lleugeríssim canvi de temperatura. De petita, el seu oncle li explicava la ciutat i la portava a tocar-la perquè ella ara sàpiga explicar-la. També hi ha gent que fa el tour amb antifaç perquè l'experiència sigui fins i tot més radical.

Un còmic per catàleg

Com Oblach i Ammirati, uns 60 participants han col·laborat des del gener per crear una cartografia sonora i sensorial geolocalitzada de Venècia, bolcant-la a l'app Blind Wiki. “El més genial d'aquest projecte és que és per a tothom, no només per a cecs i que Abad ens ha deixat total llibertat per expressar el que sentim i volem comunicar”, afirma Oblach."Des de fa més de 15 anys Abad, en contra de la tendència general, reivindica internet com un espai públic digital per a la comunicació i la interacció social”, subratlla Parés, comissari del projecte amb Cuesta, docent de comunicació visual a Elisava, que ha fet el còmic que substitueix el catàleg. “Fer un còmic tàctil ha estat el gran repte de la meva carrera. Vam haver de reinventar el llenguatge del còmic, traslladant-lo al pla tàctil sense perdre el visual”, explica Max, Premi Nacional de Còmic 2007, que va fer un taller previ amb persones amb graus de visió diferents. Per a la història, es va inspirar en una sortida amb vaixell amb Oblach.