Pactes i pactes

L’acord pressupostari, molt avantatjós, que ha aconseguit el Partit Nacionalista Basc (PNB) amb el Govern de Mariano Rajoy la setmana passada dona motiu a reflexions d’abast divers. És notable, per exemple, veure Ciutadans sumant els seus vots als del PNB (137 del PP + 32 de C’s + 5 dels jeltzales + 1 de Coalició Canària = 175) per consolidar el privilegi fiscal basc; aquest mateix privilegi que –en teoria– el partit taronja vol suprimir en nom de “la igualtat entre tots els espanyols”. Queda ben lluny aquella cantarella que Albert Rivera i els seus padrins intel·lectuals entonaven ara fa una dècada, segons la qual “els territoris no tenen drets, només els tenen les persones”!

En clau catalana, l’unionisme més barroer i més reiteratiu s’ha llançat sobre l’ocasió per subratllar que, “de vegades, cinc diputats valen més que disset” (els que sumen ERC i PDeCAT); per emfatitzar “el model d’Ortuzar i Urkullu” per contrast amb la “irrellevància” actual del nacionalisme català a Madrid; per contraposar el “pragmatisme” d’uns al “fonamentalisme” dels altres. Segons certes versions, empresaris anònims –perquè no tinc notícia que ni el Círculo de Economía ni cap patronal s’hagin pronunciat sobre aquest tema– “reclamen a la Generalitat que negociï com el PNB”.

Les opinions són lliures, però els fets són sagrats. I el cor interessat al qual m’acabo de referir fingeix ignorar-ne uns quants, sobretot un: que les negociacions, els acords i les concessions, de caràcter econòmic o competencial, entre els successius Governs centrals i el nacionalisme basc no tenen, en la política espanyola, un impacte, uns efectes ni remotament comparables als del més mínim indici de compromís amb Catalunya.

El PNB acaba de subscriure amb Rajoy una entesa vital per al futur parlamentari del president espanyol, i ho ha fet en el moment en què els escàndols de corrupció devoren el PP a tota l’Espanya on ha governat o governa. No obstant això, fora d’alguna queixa d’EH Bildu o del Podem basc, aquesta circumstància no ha estat objecte de cap retret a la resta del país. Per contra, us imagineu quines serien les reaccions si el salvavides del PP governant i corrupte hagués estat CDC, o el PDeCAT? No cal que us ho imagineu: n’hi ha prou amb submergir-se en l’hemeroteca del trienni 1993-96, quan els convergents feien de crossa d’un felipisme colpejat pels escàndols i forçat a cedir el 15% de l’IRPF: “No pot ser que les regions riques siguin cada vegada més riques, i les pobres, més pobres”, clamaven els portaveus de la dreta espanyola abans de preguntar-se retòricament “en nom de quina idea política, de quin principi ètic es pot avalar aquest Govern [el del PSOE] mendicant i claudicant”.

Ara, en canvi, no hi ha ni mendicitat ni claudicació, ni tampoc xantatge. Si, en lloc de Josu Erkoreka augurant “15 anys de pau fiscal”, haguessin dit alguna cosa semblant Joan Tardà o Gabriel Rufián després d’un hipotètic acord pressupostari entre el Govern i ERC, la polifònica de l’unionisme s’hauria afanyat a recordar que el contrari de la pau és la guerra, i que aquest llenguatge bel·licista i agressiu mostra el fons totalitari del sobiranisme...

El PP i el PNB afirmen a l’uníson que el seu acord “no perjudica ningú”. Però és evident que la rebaixa de 569 milions d’euros de la quota anual, més la devolució a Euskadi de 1.400 milions suposadament cobrats de més per l’Estat en l’última dècada, sí que perjudica, ja que resta recursos de la caixa comuna; és a dir, que el sobrefinançament basc és l’infrafinançament dels altres. Aquesta realitat flagrant ha provocat fugaços símptomes de malestar o decepció a Galícia, a València, a Extremadura o a Andalusia. Però ni el PSOE andalús ni l’extremeny han destapat el pot dels greuges territorials, com sí que van fer quan Catalunya va reclamar un pacte fiscal; i a ningú se li ha passat pel cap recollir signatures contra l’acord Rajoy-PNB, encara menys portar-lo al Constitucional. Ningú, tampoc, ha titllat els nacionalistes bascos d’aprofitats, fenicis, semites –epítets familiars a les oïdes del nacionalisme català des de fa dècades–; ningú, en fi, ha suggerit que, si els bascos volen privilegis, abans “retornin” els immigrants espanyols establerts a Euskadi.

I, si us plau, no em digueu que el problema és la “deslleialtat” catalana. Lustres abans del procés, en el zenit d’ETA i del PNB d’Arzalluz, Madrid pactava amb Vitòria sense cap mena d’escàndol.

Joan B. Culla és historiador.