L’esfondrament de la casa Pujol

Per primera vegada un jutge, José de la Mata, col·loca Marta Ferrusola al centre de l'entramat de negocis (per dir-ho púdicament) de la família Pujol. Es confirma així una trama construïda sobre els vincles de sang, com correspon a un país amb una casa pairal que va ser pal de paller, i sobre la il·lusió que els diners serien el que soldaria una unitat familiar que la fugida del pare cap a la política podria haver posat en perill.

Envoltat de policies –no precisament com a escorta– i en plena operació escorcoll de casa seva, Jordi Pujol va dir amb un fil de veu: “Ho sento molt”. Podria ser l'epíleg d'una tragicomèdia sobre el poder. Què és el que sent? Haver conviscut esquizofrènicament entre el rol de predicador, entestat a conformar la moral patriòtica, i la sòrdida realitat de les martingales polítiques, econòmiques i familiars? Què és el que lamenta? Haver-se cregut impune encegat per una concepció patrimonial del país? Viure en la fantasia que la missió que es va autoatribuir li donava impunitat? Una estranya dependència psicològica que va convertir la seva família en l'embornal de la seva reputació? Jordi Pujol va voler reunir en la seva persona els tres components ideològics de la dreta francesa, definits per René Remond el 1954: el legitimista, l'orleanista i el bonapartista. Del legitimista, l'organicisme identitari; de l'orleanista, el culte als diners; i del bonapartista, la hiperpresidència. I un va contaminar l'altre, fins a l'explosió final.

Aquests dies ressonen com un eco no tan llunyà les paraules de Marta Ferrusola quan Pasqual Maragall va entrar com a president al Palau de la Generalitat: “Ens han fet fora de casa”. Així s'entén molt millor la falta de pudor, l'exhibicionisme, la impunitat amb la qual operava un personatge com Jordi Pujol Ferrusola, que ja en mans de la justícia ha seguit fent de les seves. I la seva impunitat es basava, sens dubte, en la complicitat indirecta d'una part de la societat que negava el que era evident, el que es mostrava amb signes fàcils de detectar, fruit d'un narcisisme infantil. Les institucions del país com una finca particular. És casa nostra, tot ens està permès. Aquesta ha estat la gran perversió del pujolisme, que adopta la seva visibilitat simbòlica quan el jutge posa la mare al centre del dibuix.

Catalunya té un gran sentit de la censura de la memòria. Oblida amb molta facilitat les males notícies, les coses que fan mal. El cas Pujol es dona socialment i culturalment per amortitzat. La política està passant de puntetes per sobre de les notícies d'aquests dies, és el passat, tornar-hi només servirà per obrir noves bretxes. I, no obstant això, els advertiments de l'ahir són bàsics per a la construcció del demà. Cal entendre com va ser possible que es donés aquest llarg domini de dues dècades sobre la societat, construït sobre l'hàbit, el clientelisme i la raó patriòtica –bases tradicionals de la servitud voluntària–, perquè no es torni a repetir. La gent dolguda, que n'hi ha, i molta, perquè va creure en Pujol –cegament i sense treure'n cap avantatge personal– prefereix pensar que tot això no va passar. I, no obstant això, el cas de la família Pujol i la corrupció convergent no deixa de perjudicar el procés independentista, tot i que la veritat és que té la virtut higiènica de qüestionar el mite del país perfecte, el “No som un país qualsevol”, com li agradava dir a l'expresident, que és la pretensió de tot nacionalisme. És un avís: la independència no és garantia de virtut ni de neteja institucional, totes les nacions estan fetes de la mateixa pasta: humans. És a dir, no cal abaixar mai la guàrdia democràtica. I això comença per la crítica.

Però el cas Pujol no s'esgota a Catalunya. Sorprèn el poc interès que hi ha en el món català de furgar en la relació de les maniobres econòmiques del pujolisme amb la resta d'Espanya. Hi ha indicis sobrats per pensar que no era només una trama d'un grup més o menys tancat d'amics i coneguts catalans, sinó que per aquelles portes van entrar negocis de tot arreu. I que mentre Pujol garantia el control del territori apatxe català, no li van faltar complicitats en les altures perquè imperés el silenci. D'això gairebé tot està per saber. Veurem fins on arribarà la justícia. Aquest gripau no se l'ha d'empassar Catalunya tota sola.