Un Cató del periodisme

“Al Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Amb el meu agraïment com a català per aquests quatre anys de sacrifici per al país i amb l’esperança que el poble li doni el seu suport majoritari”. Qui signa aquesta dedicatòria tan sentida, amb data del 24 d'abril del 1984, és Francisco Marhuenda, que la va plasmar a la primera pàgina d'un exemplar –conservat avui a la Biblioteca de Catalunya– del llibre que el llavors novell periodista barceloní acabava de publicar. El volum en qüestió (Ramón Viñals. Cuatro años por libre, Barcelona, Editorial Acervo, 1984) era un encàrrec purament alimentari, el perfil panegíric d'un fugaç diputat autonòmic en trànsit entre ERC, el CDS i altres aventures. Però la dedicatòria que he transcrit ja reflectia la concepció que un Marhuenda de vint-i-pocs anys tenia sobre la relació del periodisme amb la política o, més ben dit, amb el poder.

Al cap d'un temps, i convertit en redactor de l'edició barcelonina de l'Abc, el nostre home seguia practicant aquesta promiscuïtat, aquesta diguem-ne informació conspirativa, encara que ja plenament instal·lat en l'òrbita del PP. El 1992, escrivint confidencialment a Madrid, Alejo Vidal-Quadras en feia aquest retrat: “Francisco Marhuenda és un dels periodistes més actius en la desinformació i intoxicació negativa sobre temes interns del Partit Popular de Catalunya. El material l'hi proporcionen Jorge, Alberto Fernández i Enrique Lacalle, amb els quals té una estreta relació i contacta pràcticament cada dia...”. Tan estreta que aquells el van catapultar, la tardor del 1995, a ocupar un escó del Parlament català com a número tres per Barcelona.

L'any següent, la victòria massa ajustada d'Aznar, el pacte del Majestic i el sacrifici de Vidal-Quadras van realçar els enemics d'aquest últim, i Marhuenda va emprendre una carrera política de rang estatal, sempre a l'ombra protectora de Jorge Fernández i de Rajoy: director de gabinet del polític de Pontevedra a Admistracions Públiques i a Educació i Cultura, director general de Relacions amb les Corts... Una carrera que va acabar abruptament la primavera del 2001, quan una denúncia del PSOE sobre la venda d'un fons documental i bibliogràfic suposadament propietat de Marhuenda a l'Administració autonòmica madrilenya (per 32 milions de pessetes) el va forçar a dimitir i tornar a Barcelona.

Llavors el caigut es va beneficiar una altra vegada de la porta giratòria entre cert periodisme i determinada política, i va esdevenir d'un dia per l'altre subdirector de La Razón a Catalunya, abans d'aconseguir, el 2008, la direcció del diari a Madrid, on, segons es va saber la setmana passada en transcendir l'operació Lezo, ha seguit practicant –a una escala superior, i a les ordres del seu cap, Mauricio Casals– la intriga i la intoxicació, ara al voltant de la facció més corrupta del PP de la capital. El to tavernari –o mafiós− de les converses de Marhuenda espiades per ordre judicial (“la zorra de Marisa”, “la leche que le hemos dado hoy [a Cifuentes]”, “mañana le damos otro viaje”, “eres [en referència a l'empresonat Rodríguez Sobrino] un soldado nuestro, eres intocable para nosotros”) casa malament, molt malament, amb les ínfules acadèmiques i el perfil de professor universitari que, en els últims lustres, el director de La Razón ha volgut projectar d'ell mateix.

El periodisme de xantatge ha existit sempre; a més, la ràpida desimputació de Casals i Marhuenda (aquest últim, comissari de policia honorari per gentilesa del ministre Jorge Fernández...) demostra que, quan es tenen bons contactes i amics a l'establishment, és fàcil sortir d'un tràngol judicial. De fet, el que resulta sensacional és el contrast entre els comportaments del personatge i les seves posicions ideològiques i polítiques, les que expressa la línia editorial de La Razón i les que ell mateix ha enarborat en incomptables tertúlies. El més sorprenent és que qui es vantava de fer servir el diari per pressionar Cristina Cifuentes fa cinc anys que denuncia la “manipulació” i el “servilisme” en els mitjans de la Generalitat, “l'asfixiant hegemonia” del discurs independentista a Catalunya i el caràcter mercenari dels opinadors d'aquesta sensibilitat... Ell, a qui la continuïtat laboral li depenia –Mauricio Casals dixit– del zel amb què defensés l'encausat Rodríguez Sobrino! Ells, que volien mobilitzar tots els mitjans del Grupo Planeta per coaccionar Cifu!

En sortir de la seva compareixença judicial, Marhuenda va estar metafòric: “Em sento com la Pantoja”. Si descartem que cantés davant del jutge, deu ser perquè, com la tonadillera, ho va fer tot per amor?

Joan B. Culla és historiador