“Ves a escriure, ves a escriure!”

Com cada Sant Jordi, més de tres-cents escriptors van omplir els principals carrers de Barcelona en una jornada en què els autors es van trobar amb els seus lectors més enllà de les pàgines d'un llibre; una jornada en què, a més de les roses i els llibres, el més buscat van ser les signatures dels escriptors preferits. La maratoniana jornada va ser, una vegada més, un anar i venir d'autors d'una parada a l'altra. Per sort, encara que Sant Jordi s'estén i consolida més enllà del seu eix natural de la Rambla, la Rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, els escriptors segueixen concentrant-se per signar en uns quants llocs situats en aquestes avingudes. Seguir-los de prop durant aquest dia permet conèixer algunes de les seves vivències, impressions i experiències.

Que cuinin els altres! Els televisius Jordi Cruz i els germans Torres van canviar per un dia els fogons pels llibres: “Avui no cuinem”, deia cadascú a la seva parada, obstinats que es recuperi el plaer de cuinar a casa. “Dinem cada dia amb ells i per això hi ha una amistat i ens sentim estimats”, deien sobre els seus lectors, tot i que també van rebre alguna esbroncada. “Una senyora m'acaba de dir si estic boig per posar ceba en un guisat”, es queixava un dels germans cuiners.

Canvi de bàndol. La periodista Gemma Ruiz ha debutat amb Argelagues i és el seu primer Sant Jordi signant llibres. “És molt peculiar fer el que tantes vegades havia vist i gravat; ser a l'altra banda. Quan es va publicar no era conscient de l'olla de pressió que significa escriure un llibre”.

Les vitamines de Cabré. “El contacte amb el lector és gairebé minimalista, amb prou feines tens temps de preguntar-li el nom i per a qui és la dedicatòria, però s'agraeix igualment”, deia Jaume Cabré, autor de Quan arriba la penombra. “Valoro molt els somriures dels lectors que demanen la dedicatòria, són com vitamines”.

El tsunami de Redondo. És el seu cinquè Sant Jordi, però cada vegada li agrada més perquè nota que els seus lectors li són molt fidels. Per Dolors Redondo la diada és com “un tsunami que et passa per damunt a tots els nivells, però també una pallissa emocional de la qual després beus, t'alimenta molt temps i et dona energia”. Segons l'autora, molts dels seus lectors li etziben: “Ves a escriure, ves a escriure!”.

La ‘sobredosi' de Rahola. Habitual de Sant Jordi i una de les més venudes gairebé sempre durant la jornada, Pilar Rahola, guanyadora de l'últim Planeta amb Rosa de cendra assegurava ahir que “és el meu Sant Jordi més literari. Això és una bogeria, és com un miratge. El llibre com a centre del món i com una sobredosi d'endorfines”.

Espinosa vol dos Sant Jordi. L'any passat no va signar llibres; ahir, al matí, atenia els seus lectors, sobretot dones: “Així et poden veure millor i tocar-te”. Per l'escriptor és un dia molt feliç, però demana que es creï un segon Sant Jordi: “El 23 d'octubre, per un tema matemàtic, per repetir l'experiència més sovint”.

Ibáñez estrena ‘casa’. “Estic que no m'aguanto, però seria horrible no signar res. Seria per fotre's un tret, però signar 50 aquí, 100 allà, 25 a una altra banda, és una meravella”, diu el pare de Mortadel·lo, que acaba de fer 81 anys. Sobre la seva nova casa després de la compra d'Ediciones B per Random House: “Jo seguiré fent el mateix. Que ningú em demani res, perquè no sé fer res més”.

Endevins del ‘clàssic’. Els periodistes esportius Ramon Besa, d'EL PAÍS, i Marcos López, d'El Periódico, s'estrenaven en la diada signant el llibre sobre Iniesta La jugada de la meva vida, poc abans del partit Reial Madrid-Barça. “És un partit boig que pot acabar de qualsevol manera”, van dir. López va augurar un 1-2 final; Besa es va atrevir amb un 2-3. La va encertar. Tots dos van marxar aviat per “concentrar-se” abans del partit.

Els petons de Marylin Monroe. “Ni que fos aquí Marylin Monroe repartint petons”, feia broma, sobre la cua que tenia al davant, Eduardo Mendoza, últim Premi Cervantes, que només va signar dues hores: “És el privilegi de l'edat”; però ben aprofitades: la gent li portava fins a quatre llibres, comprats o de casa, que ell, amb un ampli somriure, signava.

Pau Donés, amb la guitarra. El líder de Jarabe de Palo va signar només durant dues hores en una sola parada, però els seus lectors i fans li van demostrar un gran afecte. Li portaven exemplars del seu llibre 50 palos, però també objectes, com una guitarra que el cantant va signar: “Una abraçada i que no pari mai de sonar”.

Aramburu, per als “pobrets” de batxillerat. En Guillermo, professor de literatura, li explica a un Fernando Aramburu encara amb la camisa blanca sense arrugues, que l'any que ve els 250 alumnes del seu institut llegiran obligatòriament Patria, el millor llibre que he llegit en 10 anys”. “Pobrets, tan llarg!”, li surt de l'ànima a l'autor.

Els ‘vintage’ maleïts de Monzó. Més prim que mai, l'autor de Benzina signa la seva recopilació de textos gastronòmics, Taula i barra; però també, i això no li fa gaire gràcia, els fans li porten títols que ell voldria esborrar; un, L’udol del griso al caire de les clavegueres: “Llença'l ja”, li deixa anar. L'altre, Self-service, del 1977, que va fer amb Biel Mesquida: “Perdona, Quim, però és bastant infumable”, li diu el jove i descarat lector. “Això és putejar i pur fetitxisme, cabró”, però l'hi signa.

Trueba, ‘Quiet man’. “La gent comenta sempre coses meravelloses, però, és clar, cal preguntar”, sosté l'autor de Tierra de campos, justificant així que els seus lectors se li confessin, com la jove italiana que li diu que va conèixer el seu marit comentant els seus llibres. Trueba, que té un punt d'escriptor-peluix, li dona aigua a la filla petita de la lectora.

El premi sorpresa de Vila-Matas. Coses que només li passen a l'autor de Mac y su contratiempo: en plena diada rep un correu electrònic des d'Itàlia anunciant-li que acaba de guanyar la 25a edició del prestigiós premi Feronia Città Di Fiano. Se suma a la nòmina de Grass, Coetzee, Gao Xingjian…

La Central, el trànsit i els partits polítics. “Si de debò es vol esponjar el centre, cal ser dràstic: s'ha de tallar també el trànsit dels carrers transversals”, comentava Antonio Ramírez, responsable de la llibreria La Central, molest també per les paradetes dels partits polítics a l'estreta Rambla de Catalunya: és un dia cívic, però primer ha de ser el del llibre, no?”.