Un món que s’acaba

El bar de l'AVE pot servir de mirador d'un món que s'acaba. També serveix com a títol de novel·la, com és el cas del llibre de Valentí Puig que ha publicat Proa. Es podria haver titulat d'una altra manera, possiblement hauria estat més il·lustratiu de la base narrativa del relat –la història de dues nissagues familiars, des de principis del segle XX fins a l'actualitat. Però el bar de l'AVE és l'escenari d'una de les últimes meditacions de la novel·la, una trobada entre el protagonista i un comiat de solter. Puig extreu petroli d'una celebració tan vulgar per reflexionar sobre un món en transformació i per arrodonir el bestiari d'unes espècies en extinció. En la seva crítica sobre la novel·la, Jordi Gracia va apuntar a EL PAÍS que “l’AVE i el seu bar i la colla de galifardeus que l’ocupen al final són l’anunci de l’estroncament simbòlic d’un món de famílies de poder que trontolla i canvia i que acabarà desapareixent davant dels ulls d’un observador perspicaç”. Puig fila una col·lecció de personatges que podrien ser de carn i ossos; a la vida real actuen com a indis d'una tribu aniquilada que sobreviuen a la reserva venent figuretes folklòriques.

El protagonista d'El bar de l'AVE es diu Nèstor Grau i és economista. És fill d'una família que es trasllada a Barcelona després de perdre bous i esquelles en un plet legal per uns camps al Segrià. Això passa lluny en el temps, però la desfeta s'aferra com una rèmora a la memòria de la família Grau. Podrien haver estat rics terratinents i, en canvi, van fugir a la ciutat per reciclar-se en mandarins de l'administració i després en professionals liberals. Aquests comptes pendents que s'enquisten malgrat el pas del temps són conflictes tan adients per a la literatura com reals. Un avantpassat meu va ser Ramon Nouvilas, que va arribar a ministre de la Guerra durant la Primera República. Nouvilas va ser un militar de primera i fidel a Isabel II malgrat que va ser castigat en dues ocasions per ser massa progre. Nouvilas va ser el gran enemic de Savalls a l'Empordà durant la tercera carlinada. No fa gaire temps, en una casa noble d'estiueig, parlant, parlant, una senyora va descobrir que jo era descendent d'aquest Nouvilas; 150 anys després, la senyora es va enfurismar perquè la seva família, carlina de soca-rel, ho havia perdut tot per culpa d'en Nouvilas.

L'avi i el pare Grau, a la novel·la de Puig, fan la guerra amb el bàndol nacional. No ho fan tant per convicció ideològica com per obtenir el favor del nou règim. Res de nou en aquells sectors conservadors catalans. Pragmatisme que sovint s'oblida en els temps presents i que se substitueix per una idea més simple de vendre, que és la de Catalunya contra l'Espanya de Franco. La família petitburgesa i franquista de Pa negre, la novel·la d'Emili Teixidor, era tan catalana com la Moreneta i va abraçar el règim des del primer moment, fins i tot abans, com fan els Grau. Puig descriu moments humans de l'exili al nord d'Espanya i de la Guerra Civil des del bàndol dels colpistes, un testimoni excepcional avui, però que no fa gaire encara s'evocava a les cases d'ordre de Barcelona. Puig escriu: “Els obusos retrunyien fent tremolar la terra des de les bateries de canons russos de calibre catorze quaranta, que anomenaven «la una menos veinte». Les baixes eren interminables, dia rere dia. I els vius es grataven els polls i les llémenes. Ell tenia més amics requetès que falangistes, però sobretot respectava la professionalitat dels militars d'acadèmia. Abrigat amb el capot, el Professor revisava les guàrdies i escoltava les veus somortes de l'altre bàndol [...] De dia, l'aviació republicana bombardejava les cases de l'avior pagesa, els reductes d'un món de vigència intemporal, com les ermites, i, no gaire lluny, sentien el fragor de la ferralla de les tanquetes italianes, amb el llançaflames a popa”.

El Professor és un catedràtic profundament cristià i amb ànima d'espanyol antic. El seu pare, l'avi Grau, de la Lliga Regionalista i després de la CEDA, arriba a ser ministre sense cartera de Franco. Estan desencisats amb el dictador perquè ni es beneficien de vendre's l'ànima ni detecten canvis en la foscor del règim. Els sobreviuen una tribu de fills i una tieta que naveguen a la deriva per la realitat actual. Cadascun és un tipus constitucional sociològic d'una elit decadent. Alguns són personatges dels quals podem trobar clons al món real, d'altres són excepcions de la ficció. És el cas d'un dels dos personatges condemnats moralment pel llibre: un empresari veí de Nèstor que l'esposa fa fora de casa, per calçasses, i que, avorrit de la vida que duu, es transforma en activista de la CUP. En el món real seria el fill qui acaba a les files de la CUP, o un nebot dissenyador, periodista o funcionari, però difícilment ho seria un senyor empresari que viu a l'avinguda Tibidabo.

L'altre personatge d'El bar de l'AVE que l'autor retrata negativament és periodista. El seu nom és Pipo Artiach i els paral·lelismes amb un actor polític del món real són massa evidents. Artiach és un trepa que es guanya el sou amb les filtracions que més li convenen, accions sense escrúpols per les quals rep favors, regals, diners extres. Un dia és amic del sector negocis de CiU i l'altre, dels taurons immobiliaris de la costa valenciana; un dia és constitucionalista acèrrim i l'endemà es col·loca a primera fila per brandar la bandera de l'independentisme.

Fills d’un context

Hi ha figures cabdals del llibre que podrien ser durament qüestionades i castigades per l'autor, especuladors de primera i segona fornada com Llambí, el soci d'en Nèstor, o Monte, el seu contacte als ministeris de Madrid. Però Puig sembla que perdona aquests dos paios, els presenta com a éssers humans dèbils davant de la temptació; són fills d'un context i les seves circumstàncies. La diferència amb Artiach rau en el fet que no tenen doble moral: Llambí i Monte són conseqüents, no amaguen la seva cobdícia. Jordi Pujol Ferrusola és l'exemple més mediàtic d'aquesta manera de ser: es presenta tal com raja i farà els negocis més tronats, amb qui calgui, perquè el seu rèdit –i l'emoció d'obtenir-lo a tota costa– és adrenalina i motivació. Aquest desvergonyiment es replica en individus anònims de la zona alta, però també, excepcionalment, en llinatges coneguts, com la família Sumarroca, amb una vida pública que es compaginava amb el seu finançament polític de CDC, o la vida de luxe dels Mestre mentre traficaven il·legalment al port de Barcelona.

El Nèstor té diverses germanes, algunes tan identificables en el dia a dia de la –cada cop menys– classe alta barcelonina que causa feredat. Una de les germanes és la Fina, una noia especialment sensible que de ben jove ingressa en un convent de clausura durant dècades fins que l'abandona amb 57 anys per anar a Síria amb una ONG. Les societats benestants, des de Siddharta Gautama, han estat generadors d'idealistes que actuen contra els seus luxes i la hipocresia social saltant al costat oposat. Isabel Solà, missionera de la Congregació Jesús i Maria –arrelada Solà al col·legi que aquestes religioses tenen a la Bonanova– va ser assassinada el 2016 a Haití. Solà va ingressar a la congregació amb 18 anys. Abans d'Haití havia ajudat 25 anys a l'Àfrica i volia continuar-ho fent a Síria. El relat de Puig sobre la renúncia de la Fina s'interpreta com una altra alteració del món de l'ordre: la vocació cristiana és substituïda per les ONG.

Una altra figura femenina destacable, per ser identificable al món real, és la Fàtima, també germana de Nèstor, arquitecta i lesbiana que viu amb la seva parella en discreció i sense comunicar-ho als pares. La Fàtima vol adoptar una criatura i quan arriba el moment de comunicar-ho a la seva mare –una anciana tancada en els seus records i capricis– aquesta la ignora. L'àvia és un personatge tan creïble com el de la filla que amaga la sexualitat. L'àvia consumeix el dia mirant pel·lícules antigues i desbarrant sobre el marit mort. A la primera sessió dels cinemes Gran Sàrria, Cinesa o els Balmes Multicine es poden identificar aquestes senyores, acompanyades per amigues, que s'hi desplacen en taxi tot i que viuen a quatre cantonades. Després berenen a la Farga del carrer Beethoven o en alguna cafeteria similar de la zona de l'antic camp de l'Espanyol.

No hi ha pràcticament cap luxe de la vella gran burgesia a El bar de l'AVE. Els referents d'aquest sector, cada cop més i més petit, no apareixen a la novel·la perquè els protagonistes del llibre són persones que no venen d'aquest entorn; més aviat són aquells veïns eclèctics de múltiples orígens familiars, sovint vencedors de la guerra, que han quedat varats en un apartament trist de Capità Arenas o de Sant Gervasi. La selecció pot tenir a veure amb el que va explicar Puig en una entrevista recent a Vilaweb: “El meu món és la classe mitjana. I he conegut la classe alta catalana, perquè de burgesia catalana no n’hi ha. És un mite. La burgesia catalana, si ha existit mai, es va acabar amb la Guerra Civil. Hi ha gent rica, això sí. Però no és exactament burgesia. Tu vas a Bordeus o Lió i hi veus un substrat de classe burgesa. Aquí no és el cas. La burgesia és tot i res. És una forma de vida, d’entendre la llibertat. Pot ser molt covarda i en moments determinats pot donar la cara. Jo crec que van deixar de donar la cara ja fa temps. En tots els temes. És allò del senyor Esteve: el pare fa els diners i el fill els escampa. Al llibre, el que hi ha són llinatges que van de mal borràs”.

L’elit que ve

Encara hi ha burgesia a Barcelona, una altra cosa és si el seu ascendent i els seus representants són menys que, posem per cas, durant la dècada de la Mancomunitat de Catalunya. Isak Andic és un burgès, no només per ser un industrial del tèxtil, també per la manera de viure i pel que fa socialment. També ho són el Comte de Godó, Víctor Grífols o Ferran Rodés. I curiosament, com passava a finals del segle XIX i principis del segle XX, hi ha una regeneració d'aquests pocs noms enterament burgesos a partir de nous llinatges que arriben de fora: si els Godó eren d'Igualada, Isak Andic prové de Turquia –com els Palatchi de Pronovias– i els Lara van arribar d'Andalusia. També pot ser un nou burgès l'empresari de televisió i inversor cultural Toni Soler, que és de Badalona, o la família Font, d'Osona i propietària de la cadena de supermercats Bon Preu.

Fora dels grans cognoms, els senyors Esteve continuen existint i han trencat amb l'elit que va prosperar i adaptar-se durant el franquisme. El món en extinció és precisament aquest sector, no la burgesia en si mateixa, com explicava el catedràtic de Psiquiatria Adolf Tobeña en una entrevista a EL PAÍS: “Les elits catalanes han tingut un canvi generacional acusat. Els individus que sortien al meu llibre de fa 25 anys era gent de la Transició i els que ara han comandat el procés tots són fills de la democràcia espanyola. Són 2.000, 3.000, 4.000 individus, no ho sé, s'ha d'estudiar qui són els alts funcionaris que estan lligats a l'Administració catalana, que és una administració potentíssima, amb uns recursos brutals en termes d'educació, sanitat, obra pública, xarxa local, la xarxa elèctrica i telefònica, la indústria turística, la periodística. Ha crescut un cos funcionarial nou, que està en els alts càrrecs, amb una edat compresa entre els 45 i els 55 anys, que han protagonitzat el procés juntament amb uns empresaris nous i una part de les famílies tradicionals. Jo això ho descric al llibre com la generació Laporta-Guardiola-Puigdemont”.

El que Puig coneix, segons explica a Vilaweb, és la societat mallorquina que es va enriquir amb el contraban de postguerra, que es transformen en rapinyaires immobiliaris i després en grans inversions financers. A El bar de l'AVE contrasta aquesta realitat, discreta, –representada per l'altra gran família del llibre– amb els excessos del nou-ric que triomfa a Madrid. Si l'AVE Barcelona-Madrid continua avançant és pel sector privat, per empresaris que s'obliden, ni que sigui pel bé de la seva butxaca, de conflictes superiors i incontrolables. Fins i tot n'hi ha que atien el trencament mentre fan negocis a la capital del Reino.

El bar de l'AVE serveix per radiografiar la mort d'una elit; la nova que comença a regir haurà de retratar-se en futurs treballs. Mentrestant, Puig escriu paràgrafs que en el futur serviran per entendre què està passant: “En plena postcrisi, amb l'efecte antisistema expandint-se i l'independentisme apropant-se a la deliqüescència dels fracassos polítics, tot era novetat, fins i tot vells usos, incerteses i il·lusions perdudes, però els efectes de la destrucció creativa guaitaven per les cantonades d'una ciutat resistent fins i tot en les seves pròpies disfuncions. Encara hi havia joves buscant feines que ni de lluny arribaven als mil euros. Les dones exercien l'omnipotència sense desmerèixer cap de les circumstàncies que han decorat l'Arbre de la ciència. Els professors de filosofia regiraven calaixos per trobar una nova ànima per al totalitarisme, i homes i dones s'injectaven reconstituents epidèrmics a la fatigada membrana de les arrugues facials. Prosseguia el fet consuetudinari de la lluita entre els àngels bons i els àngels malvats, però no quedava gaire clar qui era qui. Era el bullici de tota una societat de triomfadors de temporada, figures de l'atzar que lleneguen per la vida contemporània de primer amb un fulgor fàustic, i, després, de cop i volta, són una joguina trencada. Amb les potes trencades, el centaure jove reclama la mort”.