Marsé, un narrador “mandrós i perfeccionista”

Els seus millors amics, entre ells Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, així com qualsevol que hi hagi compartit taula o copes, sap que Juan Marsé (Barcelona, 1933) és un gran narrador d'històries, potser foguejat en els anys de nen de barri de postguerra en els quals va conrear pels  carrers les que va batejar com a aventis, “una barreja de pel·lícules, còmics i històries dramàtiques que hi havia a cada casa”, les defineix. Però tot i ser un narrador excel·lent, ha estat molt sobri a l'hora de dedicar-se al conte durant el seu mig segle de trajectòria. Això, sumat al fet que es reconeix “una mica mandrós i perfeccionista”, explicaria les seves escasses incursions en el gènere. En qualsevol cas, una mostra dels seus millors relats és el que ofereix Colección particular, que acaba de llançar Lumen.

“És una selecció bastant rigorosa dels que més m'agraden”, defineix Marsé, que, com és habitual, ha aprofitat per retocar tots els que conformen el volum. “Hi havia frases que em grinyolaven: les he desmuntat i tornat a muntar; o sigui, que diuen el mateix”. El grau d'exigència de l'autor d'Un día volveré, que només ha publicat un llibre de contes en tota la seva carrera, Teniente Bravo (1987), ha fet que hagin desaparegut totes aquelles peces frontereres amb el periodisme, les cròniques o els perfils que, en bona part, van ser inclosos en el volum Cuentos completos que el 2002 va aparèixer a la Colección Austral, sota l'ambiciosa edició d'Enrique Turpin.

“Marsé és un gran narrador en totes les distàncies i especialment brillant en la novel·la curta; l'encant d'aquest llibre és doble: d'una banda, hi ha tot el seu món narratiu, però també dona moltes pistes sobre el seu taller literari”, apunta el crític Ignacio Echevarría, autor del pròleg, en el qual no dubta a qualificar Marsé com “el millor narrador que ha donat la literatura espanyola en moltes dècades”.

Després de detectar l'influx del cinema en els relats i que només alguns d'ells “atenen amb rigor la mecànica més estricta i convencional”, mentre que la resta són “mostres de l'art novel·lístic de Marsé”, Echevarría anima a llegir-los en clau. Així, Parabellum, per exemple, prefigura La chica de las bragas de oro i Historias de detectives apunta a making of d'una aventi.

El volum està dividit en tres blocs: el primer el constitueixen els tres relats de l'edició definitiva del llibre Teniente Bravo. El que va donar títol al volum va ser, durant anys –com recorda avui el seu autor en un epíleg–, “un acudit, una anècdota mig escenificada” que, per suggeriment de Manuel Vázquez Montalbán, Marsé va passar a paper i avui és “un conte rodó”, segons Echevarría. “En el fons, va ser una mena d'encàrrec, com gairebé tots els contes que he acabat fent”, admet Marsé.

En el segon s'ajunten relats dispersos i, en el tercer, dues peces rares: Colección particular, relat per lliuraments aparegut en aquest diari entre el 1988 i el 1989 i on apareix un Marsé nen sempre amb antifaç, i l'inèdit Conócete a ti mismo, Fritz, “sinopsi argumental” d'un guió per a Fernando Trueba que les diferències amb el cineasta van fer que no s'entregués ni es publiqués.

“Per què amb tanta aventi i tant relat oral no he fet més contes?, es pregunta Marsé. “Doncs no sé per què soc així! Només sé que m'agrada explicar històries i que me les expliquin”.