“Per dibuixar bé un avió cal conèixer-lo per dins”

El francès Romain Hugault, probablement el millor dibuixant d’avions del còmic actual, sembla que hagi sortit d’una de les seves vinyetes. Àgil i nerviós com un pilot de caça, porta una veritable jaqueta de cuir, insígnies incloses, dels Burma Banshees (80º Grup d’Intercepció), la cèlebre unitat d’aviadors nord-americans estacionada a Birmània que va mantenir obertes les rutes amb la Xina després de la invasió japonesa el 1942. Es retrata al costat del North American T-6 Texan de l’exposició d’avions reals del Saló del Còmic, del qual és un dels seus principals convidats, l’as podríem dir-ne, recolzat a l’ala com si fos seu i estigués a punt d’enfilar-se a la carlinga i sortir a volar.

Hugault (1979) és aviador de debò i posseeix un aparell de la II Guerra Mundial que pilota ell mateix, un Piper Cub L-4 del 1942, la famosa avioneta biplaça en tàndem d’ala alta que usaven els comandaments nord-americans com Eisenhower i Patton i s’emprava com a avió de reconeixement i també per a transport i evacuació mèdica. Se l’anomenava afectuosament Grasshopper, “llagosta”, pels saltirons que feia en aterrar-la. El dibuixant ensenya la seva foto al mòbil com si fos la d’un fill i quan apunto la semblança amb la Fieseler Fi 156 Storch, la “cigonya” alemanya, somriu encantat. “Això és, era l’equivalent. Per als nord-americans era una cosa així com el jeep Willys de l’aire, i de la mateixa manera que van deixar jeeps a Europa perquè era més car tornar-los a portar també van abandonar aparells d’aquests. El meu va participar en la guerra i ara estic retornant-li el seu color original. És molt plaent de pilotar”.

Hugault és autor de còmics extraordinaris (publicats a Espanya per Norma) que combinen les històries clàssiques d’aventures aèries amb un dibuix excepcionalment precís dels avions. Entre la seva producció hi ha àlbums ambientats en la II Guerra Mundial com Le dernier envol (quatre meravelloses històries de pilots, inclòs un kamikaze i un aviador de la Normandie-Niemen), o els de la sèrie Le Grand Duc (al front de l’Est) i Angel Wings (Birmània i el Pacífic); en l’època d’entreguerres (Au-delà des nuages) o en la primera contesa, com la sensacional trilogia Le pilot à l’Edelweiss. Alguns dels seus millors treballs els ha realitzat amb el guionista Yann de copilot.

"En les meves històries les protagonistes són dones fortes, amb iniciativa, valentes i fins a temeràries"

Què és el més important per dibuixar un avió? “Observar-lo bé, conèixer-lo, per fora i per dins. És com dibuixar un cos humà. Cal saber la forma de les peces, els instruments. El que té de lleuger i de pesat”. Entre els personatges d’Hugault hi figuren moltes heroïnes, diverses d’elles aviadores. Què li dona més plaer dibuixar, avions o dones? “Ha, ha, ha, no puc triar: tots dos!”. Parlant del tema, hi ha persones que troben xocant la voluptuositat de les dones dels seus còmics, com l’aviadora Angela McCloud o la gitana Walburga, amant del terrible as alemany de l’aeroplà pintat amb una edelweiss. “Què puc dir? Ho assumeixo. És un tret com el de Fellini. Adoro les pin-up, les models de les velles revistes amb què els aviadors de la II Guerra Mundial decoraven els seus aparells. Em semblen encantadores. En porto una a l’esquena de la jaqueta com veus i també en el meu avió. A mi les dones m’agraden així. Però sempre les dibuixo amb respecte. En les meves històries les protagonistes són dones fortes, amb iniciativa, valentes i fins i tot temeràries. A les lectores també els agraden. Deixi’m dir-li que fa poc em va escriure una noia per donar-me les gràcies per dibuixar dones així. Em va commoure molt perquè m’explicava que ella havia estat anorèxica i els meus dibuixos la van ajudar a superar la seva malaltia”.

A Le Grand Duc dibuixa Lilya Litvyak, l’as de caça russa, molt més carnal del que era. “És el meu estil de dibuixar. Però a més, la protagonista del relat no és exactament ella, el personatge històric, així que em puc permetre llicències amb la seva vida i el seu físic, que d’altra banda és una cosa que fa contínuament el cinema i no passa res”. És cert, en Le Grand Duc Litvyak sobreviu a la guerra. “La idea era fer una història d’amor de dues persones de mons enfrontats, una espècie de Romeu i Julieta aeri en la II Guerra Mundial. Li vaig dir a Yann que estava cansat que en tots els àlbums els finals fossin tristos, que tots morissin, i li vaig demanar deixar una mica d’esperança. Així que en la sèrie vam fer tres finals i vam decidir deixar aquest obert, que tampoc és massa feliç, amb Wulf i Lilya en un tren cap al Gulag...”. No és controvertit posar com a protagonista un pilot de caça alemany? “El personatge és definitivament antinazi. Mentre em documentava sobre els pilots alemanys vaig trobar la figura real d’Ernst Schäfer, pilot de caça nocturna de la JG 300 amb deu victòries, que estava obertament en contra del règim fins al punt de –com el meu Wulf– negar-se a lluir les insígnies que incloïen l’esvàstica. Hi ha fotos en les quals se’l veu que ha eliminat de la gorra l’emblema de l’àguila nazi. El seu rebuig es devia al fet que el seu pare havia estat internat en un camp per opositor a Hitler. És un miracle que a Schäfter no l’afusellessin. Va morir en combat contra Mustangs al juliol del 1944”.

Què prefereix Hugault, la Primera o la Segona Guerra Mundial? “Bé, tant l’una com l’altra, encara que les dues van ser horribles. A mi no m’agrada la guerra en absolut, m’agraden els avions de l’època. Prefereixo els d’hèlix de la segona, però també em semblen molt atractius els de la primera, que semblen tan fràgils, però en realitat eren màquines fabuloses capaces d’aconseguir els 200 quilòmetres per hora, la tecnologia punta de llavors”. Què li interessa de la guerra? “Allò que té de fer impredictible l’existència, en la guerra la vida bascula, tot és susceptible de canviar en un moment, la destinació de les nacions, però també la individual”. El dibuixant dubta quan li pregunto el seu avió favorit. “Tots, però si haig de triar, potser el Mustang P-51”. Vaja, el Cadillac del cel. “M’encanta la combinació de colors que lluïen i els dibuixos de pin-up. Aquesta combinació de bellesa i foc mortífer. Dos mil cavalls, canons i una dona bella al fuselatge: visualment són extraordinaris. Les esquadrilles tenien com a part de l’equip de terra artistes que il·lustraven els avions a canvi de whisky”. Ha dibuixat gairebé de tot, però no el reactor Messerschmitt Me-262. “Mmm deixa’m veure, no, sí!, en el llibre sobre les pin-up. Hi ha una sèrie d’altres autors en què són protagonistes els Me-262, Ciel en ruine, de Pinard i Dauger. Estan molt ben representats aquí. Tenen una cosa especial, és cert, semblen taurons”.

"A mi no m'agrada la guerra en absolut, m'agraden els avions de l'època, sobretot els de hèlix".

Els referents d’Hugault són el pintor japonès Shigeo Koike, “el millor pintor d’avions del món” i en el còmic, Buck Danny, el personatge creat per Charlier i Hubinon. També es diu deutor de les pin-up del gran mestre Milton Caniff, al qual precisament el saló dedica una exposició. Els pilots reals als quals més admira són “el meu pare i el meu germà”. El seu pare, que volava grans avions de càrrega, “em va ensenyar a pilotar” i el seu germà és “el més fi dels pilots”. Més enllà de la seva família, “hi ha aviadors extraordinaris en tots els països”, encara que confessa una debilitat per l’as de l’Me-109 Hans Marseille, el James Dean de la Luftwaffe, l’Estrella d’Àfrica.

Hugault explica que de jove era aficionat a l’aeromodelisme i que muntar maquetes d’avions li ha estat molt útil per conèixer-los amb detall i tenir el domini de la tridimensionalitat. Dels seus projectes, el dibuixant diu que està ocupat en la continuació de la trilogia Angel Wings que consisteix en tres llibres més, un segon cicle, en els quals l’acció es trasllada de les selves de Birmània al Pacífic. “Ja estava cansat de tant verd”, diu. L’heroïna no arribarà a pilot de caça: “No seria històricament possible perquè les WASP, les pilots de la força aèria dels EUA mai van entrar en combat directe, però hi haurà moltes aventures més”.

Abans d’anar-me’n, Hugault em dedica el meu exemplar del primer volum de Le Grand Duc. “Què et dibuixo, avió o pin-up”, pregunta amb pilleria. Avió. “Tria el model”. Qualsevol? “Sí”. Pot ser un ME-262? El dibuixant somriu i s’inclina sobre el paper (que permet donar una ullada a la noia de l’esquena). És una delícia veure com l’aparell apareix del no-res sobre la pàgina en blanc i arrencar a volar, fer i bell.