Educar la desobediència

Ja coneixem les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal Suprem sobre el 9-N i les valoracions crítiques i elogioses que, posteriorment, van fer alguns juristes professors d'universitat sobre els fonaments de dret utilitzats per condemnar Mas, Ortega, Rigau i Homs com a autors penalment responsables d'un delicte de desobediència. Les sentències condemnen un expresident de govern autonòmic, la seva vicepresidenta i dos consellers per la suposada organització, en contra del dictat pel Tribunal Constitucional, d'un procés participatiu sense emparament legal (perquè el govern de Mas va decidir no aplicar la Llei 10/2014, de consultes populars no referendàries, suspesa pel mateix Tribunal), no vinculant i en el qual van col·laborar més de 40.000 voluntaris.

Van anar a votar 2.344.828 catalans insurrectes que van fer cas omís de la prohibició de les autoritats públiques espanyoles i van participar en el que podem considerar un acte de desobediència civil. Durant els judicis va haver-hi unanimitat en el rebuig a la desobediència: uns van acusar uns altres de desobeir i demanaven una condemna, i els acusats van afirmar que mai van desobeir. Artur Mas fins i tot va manifestar en una entrevista que la desobediència és un “marc mental de la CUP” i que no formava part del seu, fugint de la desobediència com de la pesta.

Des de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, de 28 de juny, sobre l'Estatut d'Autonomia de 2006 fins avui, a Catalunya s'han utilitzat totes les accepcions del concepte de desobediència. Durant anys s'ha confós el tipus delictiu de desobediència amb la desobediència civil, la desobediència individual amb la col·lectiva, la desobediència institucional amb la social i la desobediència sobre el procés per aconseguir la independència de Catalunya amb la desobediència sobre els drets fonamentals. Però el més greu és que gairebé la totalitat de les declaracions polítiques i de les informacions periodístiques han condemnat sense matisos la desobediència i l'han identificat amb actituds radicals i reprovables. I la desobediència, sense més, no cal criminalitzar-la ni glorificar-la.

La desobediència no és dolenta ni per naturalesa ni per deducció. Hi ha moltes experiències històriques que demostren que la desobediència ha estat el germen de beneficiosos canvis polítics i un motor del progrés social. Per això es parla de la desobediència civil com una forma pacífica de dissidència social que té com a finalitat la protecció de l'interès general. Contravenir lleis i mandats de les autoritats per combatre la institucionalització de la injustícia i protegir determinats valors polítics i socials és el que van fer, entre molts altres, els moviments sufragistes, antiracistes, obrers, feministes, ecologistes, antimilitaristes o antiglobalització. Tots es van basar en una manifesta vulneració de la legalitat vigent per a la defensa de la dignitat humana i tots van adoptar la desobediència com una conducta adequada i imprescindible per a l'evolució de la humanitat.

La desobediència, com a expressió del pluralisme polític, és també un bon instrument d'alerta i de consciència social davant l'abús del poder polític. Les decisions polítiques manifestament injustes no haurien de ser acatades, ja que la justícia és un valor superior a l'ordenament jurídic que preveuen les constitucions democràtiques, que va més enllà del dret i que entronca amb les virtuts humanes. La capacitat ciutadana per desobeir és un bon símptoma de salut democràtica de les nostres societats, mentre que un poble permanentment submís, dòcil i disciplinat és incapaç d'advertir actituds despòtiques i de reaccionar davant actuacions opressives de les autoritats. Estar disposats a desobeir és fonamental per progressar en democràcia.

El sistema educatiu hauria d'incloure, entre les competències socials i cíviques, l'aptitud de desobeir com a resposta als qui exerceixen el poder i creen situacions de manifesta agressió i trencament dels drets humans i civils. Si l'anomenada competència cívica “comporta la reflexió crítica i creativa i la participació constructiva en les activitats de la comunitat”, sembla lògic que també sigui imprescindible aprendre a infringir, a insubordinar-se i a rebel·lar-se contra els qui provoquen injustícies socials. Formar ciutadans responsables que respectin i protegeixin els principis democràtics, els drets fonamentals i les llibertats públiques, requereix ensenyar a reflexionar què, com, quan, on i per què cal desobeir, i saber que la desobediència, com a forma de participació política, pot arribar a ser un acte il·lícit, però també necessari i legítim.

Sens dubte, és més difícil educar la desobediència que l'obediència, però totes dues conductes són socialment necessàries.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB