Sant Antoni, la segona vida dels llibres

Diumenge, 12 de març al matí. La ciutat està tallada per la marató. Al Mercat Dominical de Sant Antoni, dues pancartes reben el visitant de la carpa del carrer Urgell. “Curses=Ruïna”. I és que el problema no és que se celebri una cursa, és que, al cap de l'any, n’hi ha moltes (la marató, la mitja marató, la d'El Corte Inglés, la de la Guàrdia Urbana, la de la Mercè, la de la Dona…). Aquests diumenges, molts amics de Sant Antoni ja ni intenten apropar-s’hi. Segons Joan Mateu, president de l'associació que agrupa els venedors d'aquest singular mercat dominical, les vendes cauen un 28%.

Però les maratons no són l'única turbulència que viu aquest irrepetible mercat. Des que van començar les obres de rehabilitació de Sant Antoni, ha anat empetitint. Abans hi havia uns 750 metres de parades. En el provisional d'ara s'han suprimit 200 metres. O sigui, unes 100 parades, dos carrers de l’Eixample. I l'Ajuntament compra llicències per aprimar-lo, explica Mateu, a qui li preocupa que això provoqui una desaparició d'oferta, la degradació del mercat. “De vegades tenim la paradoxal sensació que els llibreters sobrem en aquesta Barcelona literària”, comenta. Resolta la futura ubicació, entre els quatre braços del mercat, una disputa pendent és quina protecció tindran contra la pluja. “La mercaderia majoritària és de paper i no pot mullar-se“. 

De fet, l'oferta ha anat canviant amb els anys. Els videojocs, que en el seu moment movien moltes compres, han perdut atractiu i la meitat d'establiments ja no hi són. Hi ha llibreters molt diferents. Els qui organitzen per temes l'oferta i, per exemple, en una taula únicament exposen títols científics, incloent-hi manuals d'àlgebra lineal, a els qui deixen que l'atzar permeti conviure un llibre de Tabucchi amb un d'anàlisi dels mercats financers, tot, això sí, a preus molt mòdics . Als paradistes els interessa aconseguir que Sant Antoni faci una oferta suficient i variada perquè el comprador pugui trobar el que busca o, encara millor, ensopegui amb una petita, apetible, sorpresa. La gent d'aquest mercat dominical, que dona una segona vida als llibres, vol aconseguir varietat i quantitat en la seva oferta. Estan molt contents, per exemple, perquè en unes setmanes s'hi instal·la una noia amb el propòsit de vendre novel·les en idiomes estrangers. En canvi, els llibres d'Humanitats estan aleatòriament escampats, no hi ha cap parada especialitzada.

L'oferta ha anat canviant amb els anys

Conec des de fa molts anys aquest mercat perquè era veí del barri i el pis donava al passatge on, encara, hi ha els magatzems dels carros, amb rodes metàl·liques, que guarden la mercaderia. Ara, hi ha menys de cent carretons. Era una música de matinada, no particularment molesta, com tampoc ho és, almenys per a molts, la d'un campanar. Òbviament, de nen, el primer acostament al mercat era als seus voltants, per canviar amb altres col·legues cromos repes, auxiliats per la supervisió comptable d'un familiar. I sempre acabaves igual: havent d'anar a comprar a un professional amb parada, que de forma misteriosa i admirable tenia els dos o tres cromos que mai ningú no aconseguia. De fet, els tenia tots.

El diumenge, rondant les parades de postals hi havia Oriol Vilanova. Lògic. Aquest artista manresà ha aixecat una esplèndida instal·lació a la Fundació Tàpies on ha cobert les parets amb 27.000 de les seves postals, totes disposades amb un determinat rigor i ordre. Fa un parell de setmanes -José Ángel Montañés ho va explicar en aquest diari- va convidar els seus amics paradistes de Sant Antoni perquè exposessin, i venguessin, la seva mercaderia a la Tàpies. Allà hi havia, per exemple, José Hernández (d'El Trastero), veritable enciclopèdia de les postals que em va ensenyar un exemplar de la revista francesa Cartes Postals Magazine on parlen….de Sant Antoni.

Vilanova freqüenta Sant Antoni des que tenia 15 anys. Aquí va començar a comprar postals, però no va ser fins que va acabar els estudis i comença a treballar com a artista que repensa el seu patrimoni de postals. “Tot aquest material era susceptible de ser material artístic”. A la Tàpies va voler barrejar públics, els de Sant Antoni i els de l'art contemporani. D'aquest món, li interessen figures i conceptes (el col·leccionista, el mercat, l'addicció, la recerca, el desig, la desmemòria…) on percep tot tipus de metàfores. De fet, explica, els encants “són el meu lloc d'investigació”. I contempla el mercat com un espai escènic. No és estrany, doncs, que a la mateixa Tàpies es presentin properament breus peces teatrals del propi Vilanova, dirigides per Xavier Albertí. Una d'elles contempla un Louvre que s'ha enfonsat, les obres originals han quedat destruïdes i la memòria d'aquestes icones ha de repescar-se en la còpia, al mercat de les puces. 

El mercat dominical de Sant Antoni no només és un tuguri cultural que no ha de perdre's ni desmillorar-se. També produeix cultura. Alguns diumenges hi ha recitals de poesia. O la inspira. Hi ha, per exemple, un misteriós llargmetratge, de tres hores, titulat Antonio, el demiurgo. Amb Hermann Bonnin, actors i gent del barri llegint fragments d'obres, passejant o explicant les seves emocions de veí. Ho signa Manuel Polls i ell mateix qualifica la peça de cinemística. Un dels que intervenen explica que Antoni significa “digne de ser estimat”. Aquesta etimologia del nom, crec, no està exactament admesa... però serveix. Els matins de diumenge a Sant Antoni, per descomptat, són dignes de ser estimats.