Un soviet català de butxaca

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va llançar fa tres anys un full de ruta. Havia de culminar amb la declaració d’independència, el dia de Sant Jordi del 2015.

El càlcul no va ser gloriós. Però, tant se val, l’heroisme de l’entitat va quedar consagrat en patrocinar un imaginatiu esquema de doble poder. Consistia en el fet que, si el Parlament quedava fora de joc, una mena de soviet de butxaca anomenat Assemblea de Càrrecs Electes prendria el poder i “hauria de nomenar un Govern provisional” que executés la secessió.

L’altra pota del programa havia de ser l’ocupació i el “control de les grans infraestructures i fronteres” per part d’agents indeterminats, que en la versió definitiva del paperet es convertien en “les autoritats”.

Tres anys i tres calçotades després, del que s’havia dit no hi ha hagut res. Això sí, l’ANC ha aconseguit col·locar de presidenta del Parlament qui la dirigia; ha cooptat com a president el relegat per les bases al quart lloc; ha estat castigada per Hisenda per frau fiscal; i ha estat condemnada per la Justícia per espiar massivament les dades de catalans anònims... Prodigis de transparència i democratisme.

Ara enforma el seu mateix full de ruta, sense suar amb l’esforç ni extreure cap lliçó del seu enèsim fracàs cronològic.

Enforma. Repeteix, encara que variant una mica els escenaris possibles, la seva fantasmagòrica proposta del soviet de butxaca en la hipòtesi de “la inhabilitació o la intervenció” de les institucions catalanes. Però empitjora l’argument en assenyalar que la proclamació de la independència –ja no hi ha data, quina pena– es farà pel Parlament o per l’organisme de saló per “obeir el mandat democràtic atorgat pels ciutadans” el 27-S del 2015.

El mandat democràtic! Però si fins i tot el gran Antonio Baños, llavors parlamentari estrella de la CUP, va assegurar aquella infausta nit que el mandat no hi era, perquè l’independentisme havia perdut el plebiscit (encara que l'havia guanyat en escons), perquè no va aconseguir ni tan sols el 48% dels vots populars.

L’única cosa nova de trinca en la proposta de ponència de full de ruta (11/3/2017) de l’ANC és el més inquietant. A la pàgina 10 postula que el període de la postproclamació de la república catalana “sigui el menys conflictiu i el més pacífic possible”. I reitera que “el subsegüent període de consolidació del nou Estat català” hauria de ser també “el menys conflictiu i el més pacífic possible”.

Heus aquí que la rebel·lió dels somriures i les il·lusions familiars i excursionistes pot abocar-se a unes fases que no siguin completament plàcides, sinó només relativament pacífiques.

És a dir, l’organisme activista oficial per excel·lència ha incorporat als seus càlculs estratègics la possibilitat que en algun moment es produeixin incidents violents, i no preveu res per contrarestar-los. Segur que ja des d’ara està dictaminat que el culpable d’aquesta possible violència serà Madri-T.

Paradoxalment, té una raó de pes en considerar la possibilitat que el secessionisme exprés faci aflorar o topi amb incidents aspres. Artur Mas ja ha profetitzat que hi haurà un moment de “tensió màxima”.

Doncs bé, els ciutadans quedem advertits que ho saben i ho contemplen fredament. Sabem que en escenaris en tensió un manifestant es passa de la ratlla o a un policia se li’n va la mà. Si passés, Déu no ho vulgui, qui ho va preveure no podrà escapar-se de la seva responsabilitat.

La Catalunya intel·ligent sempre ha menyspreat les alternatives no pacífiques, per civilitat. I per bon càlcul, perquè totes les rebel·lions/cops/revoltes contra la pròpia legalitat (i el desacatament a l’Estatut és un atemptat contra la legalitat catalana) han fet llufa, i han produït enormes perjudicis al país, en vides i en drets.

El 1640, la Generalitat oligàrquica del canonge Pau Claris va trencar el pacte amb la monarquia austriacista i va lliurar el Principat a Lluís XIII de França. Catalunya va tornar en 12 anys a la falda hispànica, però va pagar l’estúpida aventura amb la factura de l’amputació territorial (el Capcir, el Conflent, la Cerdanya) en el Tractat dels Pirineus del 1659.

Anys després els catalans van trencar unilateralment amb Felip V, que en arribar a la península havia acceptat rubricar les seves constitucions: la infausta Guerra de Successió se les va carregar el 1714. El 1934 Lluís Companys es va rebel·lar contra la República i l’Estatut que havia contribuït a portar. Va acabar empresonat i amb la institució desmantellada.

Desconfieu dels herois que, rebel·lant-se tant, només aconsegueixen destruir les nostres llibertats.