Mares i fills de la Maternitat d’Elna, a la televisió

Conxita Vila va arribar a la Maternitat d'Elna a l'agost de 1941 i va parir un nen, l'Antoni, el 27 de setembre. Va ser una de les mares d'Elna, la maternitat que va fundar la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz i que va donar recer a centenars de dones republicanes refugiades a França després de fugir de la Guerra Civil. Una història sobre la qual Diferent Films i TV3 han produït la pel·lícula La llum d'Elna, dirigida per Silvia Quer, que s'estrenarà en les properes setmanes al canal català i en Canal Sud simultàniament. La Conxita és una de les dones que explicarà la seva experiència en un missatge que s'emetrà amb la projecció de la cinta —una història de ficció protagonitzada per Noémie Schmidt— i en la qual han participat com a extres set dels 597 nens que van néixer a la Maternitat fins al 1944, quan la van tancar els nazis. La Conxita té 100 anys i se'n recorda perfectament del que va viure. Ella, a diferència de la majoria de les dones que van parir a Elna, no estava al camp de refugiats d'Argeliers.

Republicana, va arribar a França perquè va decidir fugir d'Espanya amb el seu promès, en Salvador, un comissari polític del PSUC. “Li van dir que fugís perquè si li enxampaven... I jo no m'ho vaig pensar, me'n vaig anar amb ell. Vam arribar amb cotxe fins a Cantallops i des d'allà per la muntanya vam passar a França”, explica des de la seva casa de Castell d'Aro. Va començar llavors un periple que la va portar primer a un centre de refugiats a Orleans, prop de París: “Després vam tornar al sud perquè teníem uns amics que ens van ajudar, vam viure en un poble proper als Pirineus. En Salvador va treballar com toneler. Passàvem molta por per si ens descobrien i quan em vaig quedar embarassada una amiga em va explicar que hi havia una maternitat que atenia molt bé i que no necessitava papers. Jo vaig estar gairebé un mes i mitjà al castell—que és com era coneguda la gran casa d'Elna—. El testimoni de la Conxita també és un dels que va recollir Assumpta Montellà en el seu llibre La maternitat d'Elna.

“Vaig ser molt ben tractada i acollida encara que em va sorprendre que em diguessin que com que estava molt bé havia de fregar escales. Clar que allà totes col·laboràvem en tot el que calia fer a la casa. Unes altres brodaven, o cosien, o ajudaven a planxar”, afegeix. “Era una vida tranquil·la, menjàvem bé, molt millor que on calia fer cues d'hores i hores per a quatre fulles de coliflor. Teníem molta fruita al camp. I moltes vegades l'Elisabeth —la directora que recorda com una noia jove però molt seriosa— tocava la guitarra per alegrar l'ambient”, comenta. Tenia llavors 23 anys i confessa que quan escoltava música es posava a ballar: “em sentia com abans de la guerra”. Diu que es va fer molt amiga d'una altra jove mare, Pilar Cabré, i que amb la resta de les dones que esperaven parir o ja ho havien fet la relació era cordial però sense entrar en massa detalls: “Les dones que venien dels camps no explicaven massa, havien patit tant que callaven. El que sí recordo és que a elles procuraven tenir-les el màxim temps possible, suposo que per retardar el retorn als camps”. Ella se'n va anar 8 dies després de parir amb el seu fill,l' Antoni, a la casa on estaven refugiats amb el seu marit. A finals dels 60 va tornar a Catalunya després de la mort d'en Salvador.

Una experiència que es repeteix als camps de refugiats

Gairebé 80 anys després, aquelles circumstàncies que van viure dones que van arribar en situacions extremes a la Maternitat d'Elna s'està repetint a Europa, en els camps de refugiats que acullen a 60.000 persones a Grècia. “Moltes no saben que estan embarassades i expliquen que des de fa un temps no tenen la regla. La majoria viatgen acompanyades amb algun familiar però també n'hi ha que viatgen soles”, explica Ivonne Aixalà, una catalana de Lleida que és llevadora al camp de Skaramagas, molt a prop d'Atenes, i en el qual viuen prop de 3.000 refugiats. Forma part de l'equip de la Creu Roja espanyola que juntament amb la productora Diferent Films han engegat la campanya Donem Llum perquè Europa no doni l'esquena al que està passant.

En un any, des del març del 2016 fins a aquest, al camp Skaramagas han parit 50 dones i 55 estan embarassades. La majoria són sirianes i també hi ha dones afganeses i de l'Iraq. Totes han arribat per mar, en pasteres. “Portem el seguiment dels embarassos, fem els controls, si és una gestació de risc se'ls deriva al sistema públic de sanitat grec i també informem i organitzem xerrades de tot el relacionat amb la salut de la dona, de l'embaràs i també dels mètodes d'anticoncepció”, explica Aixalá.

També fan la preparació per al part i, sobretot, els expliquem com anirà tot als hospitals, on són traslladades quan arriba el moment: “Pot semblar estrany però per sobre de les diferències culturals i religioses, les mares són les mares i totes tenen molt interès a informar-se i no es tallen gens. Això sí, mentre no hi hagi cap home”. A diferència de la Maternitat d'Elna, en el camp de Skaramagas les dones que pareixin es queden allà i, a més, de forma indefinida. “Aquest és un dels problemes, l'ansietat i inseguretat de quin serà el seu futur”, comenta la llevadora. Precisament per aquesta realitat —viuen en contenidors d'uns 24 metres quadrats dues famílies— hi ha dones que viuen l'embaràs amb disgust: “En canvi hi ha gestacions que s'han desenvolupat al camp perquè busquen una raó per viure”.