Trump fa una crida a retornar la grandesa als EUA amb un discurs contra la immigració

Trump va ser més president que mai. Amb americana blava i gest sec, va triar la solemnitat de la seva primera intervenció davant del Congrés per mirar més enllà del Capitoli i adreçar-se a una nació fracturada. Un país dividit per un president que en només 40 dies ha tombat tots els patrons i ha posat en la incertesa el futur de la nació més poderosa del món.

“Som un sol poble, amb un únic destí. Tots tenim la mateixa sang i saludem la mateixa bandera. El temps del pensament a petita escala ha passat, hem de tenir la valentia de compartir els somnis que ens omplen el cor. Demano a tots els ciutadans que abracin la renovació de l'esperit americà. Demano que cregueu en nosaltres, que cregueu en el nostre futur i que cregueu una altra vegada en Amèrica”, va concloure amb la bancada republicana dempeus i la sensació general que, entre els seus, havia guanyat la partida.

La seva intervenció va ser una prova de foc. Amb una valoració en mínims històrics, Trump havia de recuperar la iniciativa i insuflar noves esperances als republicans. Però també havia de respondre a una nació que esperava amb ansietat una explicació als desafiaments que ell mateix ha plantejat: el futur dels indocumentats, la fi de la cobertura sanitària, la cursa nuclear, el terrorisme islàmic i les explosives relacions amb Mèxic, la Xina o l'Iran. Sota la cúpula del Capitoli bullien les grans preguntes sobre la política més propera i la més llunyana. Trump ho sabia i durant una hora les va anar recollint una per una per arraconar-les, amb la mandíbula tensa, però sense perdre els nervis, en una cantonada del quadrilàter.

No va decebre els seus. Tampoc va sorprendre els adversaris. Fidel a si mateix, va fer campanya de la divisió, va distingir entre immigrants i treballadors, va prometre reduccions massives d'impostos per a la classe mitjana i va mostrar la seva desconfiança en tot allò que no prioritzi l'interès nord-americà.

Coneixedor del poder dels cops d'efecte, s'hi va prodigar al llarg del seu discurs. El més gran va arribar amb la presentació de Carryn Owens, la vídua del primer soldat mort durant el seu mandat. La seva presència amb Ivanka, la filla predilecta del president, va ser rebuda amb un històric i sonor aplaudiment de la Cambra. Una ovació que va fer oblidar per un moment que el pare del soldat mort, un antic veterà, s'havia negat a rebre Trump durant la recepció de les restes mortals i l'havia criticat per ordenar “sense motiu” l'atac en què va morir el seu fill. "Ryan va donar la seva vida pels seus amics, pel seu país i per la nostra llibertat, no l'oblidarem mai", va dir Trump en to solemne.

Va ser una victòria momentània, efervescent, que va retornar la fe als seus. A un sector al qual el president no va parar de dirigir-se, i a qui va oferir el bo i millor del seu patriotisme econòmic, aquest republicanisme nou que ell i el seu cap d'estratègia, l'extremista Steve Bannon, volen elevar a ideologia nacional. “Ens hem gastat bilions de dòlars fora, mentre la nostra infraestructura nacional s'esfondra. El primer president republicà, Abraham Lincoln, ja va advertir que l'abandonament de les polítiques proteccionistes produeix misèria i ruïna entre el poble. I avui tenim 43 milions de pobres i 49 milions d'aturats”, va afirmar.

Davant d'aquest escenari, Trump va prometre una reconstrucció nacional basada en una injecció en infraestructures d'un bilió de dòlars. Un pla destinat a aconseguir la reactivació de l'economia i on, com sempre, va tornar a atiar l'odi contra els immigrants i instigar els pitjors instints de la seva base electoral, la massa blanca i obrera depauperada pel declivi industrial. “Faré que tornin milions de llocs de treball. Protegir els nostres treballadors significa reformar el nostre sistema legal d'immigració. Cal canviar el sistema d'immigrants poc qualificats i adoptar-ne un de mèrit”, va explicar. I dirigint-se als congressistes, va recordar la creació d'una oficina d'atenció a les víctimes d'atacs d'immigrants indocumentats: "Què li dirien a una família americana que perd la feina, els ingressos o un ésser estimat perquè Amèrica rebutja fer complir les seves lleis i defensar les seves fronteres?"

Conscient que per materialitzar els seus objectius necessita el suport del seu partit no va dubtar a obrir-los els braços. Les seves apel·lacions als republicans van ser constants i les va combinar amb una crida a superar les diferències partidistes. Per al pla d'infraestructures, la fi de l'Obamacare i la reforma educativa va demanar el suport de totes dues formacions. Ho va fer adoptant una posició arbitral. Buscant estar més enllà de la baralla diària. Mirant cap al futur i evitant entrar en el cos a cos.

Va repetir el gest amb la política exterior. Cap dels països que acostuma a citar, l'Iran, la Xina o Rússia, van aparèixer en el seu discurs. Ni tan sols hi va figurar Mèxic, tot i que va parlar del mur. Fins i tot va enaltir la col·laboració amb els països musulmans en la lluita contra el terrorisme islàmic.

Durant 60 minuts, va ser més contingut, però no va deixar de ser Trump. Grandiloqüent i amb ínfules de visionari, va oferir un festival de si mateix. Possiblement va entusiasmar els seus votants. Molts, per primera vegada, el van veure com un president. En sortir del Capitoli, se'l veia satisfet.