L’autor de ‘Curial e Güelfa’, una de les obres cabdals de la literatura catalana, va néixer a Toledo

L’autor de Curial e Güelfa, novel·la de cavalleries del segle XV considerada una de les obres cabdals de la literatura catalana, va néixer a Toledo. Es deia Enyego d’Àvalos (Íñigo Dávalos), va viure entre el 1414 i el 1484 i era fill d’un dels nobles més rics i poderosos de Castella, que va haver de fugir a la Corona d’Aragó cap a l’any 1421 després de veure’s involucrat en una fallida conjura. Amb tot just set anys, D’Àvalos va ser acollit pel rei de la Corona d’Aragó Alfons El Magnànim al Palau Reial de València, on tenia la cort. I més tard va acompanyar el monarca a Itàlia, on va ser el seu ambaixador a Milà i va arribar a ser el seu camarlenc a Nàpols.

Curial e Güelfa, el manuscrit de la qual va ser trobat a la Biblioteca Nacional per Manuel Milà i Fontanals el 1876, ha romàs fins ara catalogada com a obra anònima i la seva autoria ha estat objecte d’intensos debats per part dels especialistes. La tesi doctoral d’Abel Soler, de 5.200 pàgines, dirigides pel catedràtic de Filologia Catalana Antoni Ferrando i presentada aquest dilluns a La Nau de la Universitat de València, dona llum sobre el misteri: “L’autor va néixer a Castella, va créixer a València i estava fascinat per la literatura italiana”, ha afirmat Soler.

La troballa no deixa de ser una “hipòtesi”, ha reconegut Ferrando, perquè no hi ha un document que ho estableixi de manera indubtable. “Però el mateix passa amb El Quixot i Cervantes o amb l’obra d’Isabel de Villena. A més, respecte al Curial, no hi ha alternativa possible”, considera el catedràtic, un dels grans especialistes en el llibre. Una novel·la que narra el procés de formació d’un jove cavaller italià, Curial, i les seves aventures amoroses i bèl·liques fins a fer-se mereixedor de la mà de Güelfa.

El treball “detectivesc” de Soler s’ha basat en l’anàlisi d’indicis, molts dels quals han estat abordats per altres especialistes en l’última dècada. Una d’aquestes pistes és l’abundància en el text de valencianismes, paraules utilitzades principalment (però no només) en la varietat del català parlada al Regne de València, com “febra (febre), bambolla (bombolla) i rabosa (guineu)”.

La tesi també es basa en el paper utilitzat en còdex que es conserva —que conté la marca de la serp de Milà. En l’onomàstica, ja que alguns dels personatges de ficció remeten personatges històrics vinculats a la biografia de D’Àvalos. En el domini de la geografia llombarda, així com el coneixement de l’italià tant literari com col·loquial (lombardismes inclosos) plasmats a la redacció de la novel·la.

Les armes heràldiques que Curial utilitza en honor de Güelfa, un lleó rampant que travessa els dos colors d’un escut partit, coincideixen amb les que va adoptar Enyego D’Àvalos el 1443 quan es va casar amb la noble napolitana Antonella de Aquino. I el manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional conté errates “que només trobem en un còdex ducal milanès”, assenyala Soler.

La investigació literària ha repassat més de 300 treballs previs i ha bussejat en la biografia de 200 membres de la cort napolitana d’Alfons El Magnànim. La conclusió és que D’Àvalos, humanista, amant de la música, la literatura i l’art i propietari de la segona biblioteca més gran del sud d’Itàlia després de la del rei, la va escriure cap als anys 1445 i 1448 entre Nàpols i Milà.

La seva difusió en l’època va ser “confidencial”, pensada per ser recitada entre un petit grup de nobles de la cort napolitana, la qual cosa n’explica el contingut “modern i moltes vegades provocador”, indica Soler.

La tesi, que el vicerector de Cultura de la Universitat de València, Antonio Ariño, ha anunciat que es publicarà en tres volums, situa D’Àvalos, segons Soler, entre els grans noms del segle d’or de la literatura catalanovalenciana, al costat d’Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena i Joan Roís de Corella.