Els Grammy es rendeixen al poder d’Adele

Hello és la cançó de l'any i la gravació de l'any. No hi ha gaire a discutir en aquest sentit. La balada és una enginyeria vocal que supera el que ja havia fet Adele a Rolling in the deep o Someone like you, les cançons que li van donar els seus premis anteriors ara fa cinc anys. Adele va pujar a recollir els guardons amb el productor Greg Kurstin, que a més de signar la cançó com a compositor, va recollir el premi a millor productor de l'any.

En els últims dos premis, Adele ja estava plorant. Molt emocionada va recordar que els cinc anys d'absència van estar marcats pel seu embaràs i la maternitat, que li ha consumit molt de temps. Des de l'escenari, va fer el seu propi homenatge a Beyoncé, l'artista que li disputava la corona dels Grammy d'aquest any. “Ets els meus ulls. L'àlbum Lemonade és monumental. T'adorem”, li va dir a una plorosa Beyoncé, amb panxa de bessons i acompanyada de la seva família. “El meu somni, el meu ídol és Queen B, t'adoro, vull que siguis la meva mare”.

Beyoncé va veure una vegada més com li premiaven un gran disc en les categories especialitzades, però la superava un artista blanc a les generals. Lemonade, un àlbum molt personal aclamat per la crítica, amb vuit nominacions, es va endur el premi al millor àlbum urbà contemporani i a un vídeo musical. Beyoncé, amb 22 Grammy en la seva carrera, només ha aconseguit triomfar una vegada en les categories generals, amb una cançó de l'any. Adele va ser la protagonista absoluta de la nit. Ella va obrir la nit cantant Hello i també la va tancar.

L'any 2016 ha estat desolador per als aficionats a la música popular, que han vist com morien genis, un darrere l'altre. Passa poques vegades que un dels moments més esperats d'una gala sigui el segment in memoriam. En el d'aquest any, amb John Legend cantant als Beach Boys, sortien Leonard Cohen, Prince, Keith Emerson, Greg Lake, Sharon Jones, Merle Haggard, Juan Gabriel, Toots Thielemans, George Michael, Sir George Martin…

L'any passat, en aquest segment va sortir David Bowie. Independentment dels màxims guardons, aquesta edició dels Grammy serà recordada com un dramàtic homenatge de la indústria de la música a Bowie, una de les millors estrelles que ha donat el rock, en tots els sentits. Blackstar va ser publicat el dia que Bowie va fer 69 anys. Des del principi, la crítica es va posar als seus peus. Va morir al cap de dos dies. Aquest diumenge es va endur cinc premis de la indústria.

Blackstar va començar guanyant dos Grammy tècnics. A mitja cerimònia, Bowie estava triomfant més que les dives i els rapers junts. Finalment, va guanyar el premi a la cançó rock de l'any i al disc de música alternativa. La indústria de la música va fer un gran comiat a una de les seves icones, a qui deu tant no només musicalment, sinó en la definició mateixa del que és el rock. En premiar Bowie, aquesta indústria, a més, tancava una ferida que revela la relativa importància dels premis en general quan es tracta de llegendes. Abans d'aquest diumenge, Bowie només havia guanyat un Grammy en tota la seva carrera, pel vídeo de Blue Jean. El 2006 va rebre un premi honorífic a tota la seva carrera.

Un altre dels grans guanyadors de la nit va ser Chance the Rapper, procedent de Chicago i la nova sensació en el món del rap. Amb 25 anys i només quatre gravant música pel seu compte, va aconseguir els dos primers Grammy de la seva carrera: el de millor artista novell, un dels premis més desitjats de la música perquè és un detonador de carreres, i el de millor interpretació rap. “Glòria al Senyor. Recullo aquest premi en el nom del Senyor”, va dir sobre l'escenari. Va guanyar el de millor disc rap de l'any per davant de Drake i Kanye West, i va reconèixer que no tenia res més a dir: “No m'esperava guanyar aquest premi”.

Els premis a Chance the Rapper inicien, a més, un camí interessant en la indústria de la música. La seva era la primera nominació de la història, amb notable èxit, a un disc distribuït exclusivament en temps real i gratuït.

La primera vegada que James Corden, el presentador de la gala, va fer el seu famós gag de cantar al cotxe amb un artista famós va ser a Londres, amb George Michael. La indústria va homenatjar també Michael –que va morir sobtadament al desembre– amb una interpretació de Fast love per Adele, a l'estil d'Adele. L'artista va fer va parar l'orquestra a mitja actuació i la va fer començar una altra vegada perquè hi havia alguna cosa que no li agradava. Va tenir cert aire funerari, però va ser tot un èxit, aplaudit, amb tot l'auditori dempeus, més que cap altra actuació de la nit.

Més tard, The Time i Bruno Mars es van encarregar de l'homenatge a Prince, un dels artistes favorits d'aquests premis, que ha deixat actuacions memorables i sempre va estar disponible per presentar els guardons. The Time va rebentar l'escenari amb el funk de Jungle love i The bird. Després, Bruno Mars va fer una excel·lent imitació de Prince amb Let’s go crazy.

L'Acadèmia va buscar aquest any una altra vegada aquests moments Grammy que haurien de ser irrepetibles i inoblidables en les actuacions en directe a l'Staples Center. Un va ser, per descomptat, un impressionant Hello interpretat per Adele sola a l'escenari, la primera imatge que es va veure i la primera paraula que es va sentir a la cerimònia. Van ser poderoses també les actuacions de Beyoncé, tot un gènere en ella mateixa, embarassada de bessons i envoltada d'un gran número de circ. Desenes de ballarines, combinant la seva presència a l'escenari amb una pantalla i la seva interpretació en directe amb segments pregravats. Segurament una de les actuacions més complexes tècnicament que s'han vist als Grammy o en qualsevol altre espectacle.

Bruno Mars va electrificar el públic amb una actuació excel·lent. En els premis previs que no van sortir a la televisió, la cantant Judy Collins va fer una gran interpretació al piano de Suzanne, de Cohen, amb qui havia cantat als anys setanta. Un altre moment interessant hauria estat el de Metallica amb Lady Gaga, si hagués funcionat el micròfon de James Hetfield, una errada tècnica imperdonable en una gala d'aquest tipus. Poc després, Sturgill Simpson es va lluir amb els Dap Kings, la banda de Sharon Jones.

Finalment, la tensió política que viuen els Estats Units des de la victòria de Donald Trump a les eleccions (i abans) va deixar també alguna empremta a la cita, però en menor mesura del que alguns anticipaven. Van ser tot just detalls en algunes actuacions. Només A Tribe Called Quest i Anderson .Paak els que van fer més referències polítiques en una actuació en la qual van convidar gent de diferents races i religions a l'escenari i van acabar amb el puny alçat cridant: “Resistiu!”.