“El fet que el Mediterrani sigui un cementiri ens ha de fer pensar”

Divendres, a la mateixa hora en què Donald Trump jurava el seu càrrec a Washington, el papa Francesc concedia al Vaticà una entrevista a EL PAÍS en la qual demanava prudència davant les alarmes desfermades pel nou president dels Estats Units, encara que advertia del “perill que en temps de crisi busquem un salvador que ens retorni la identitat amb murs i filferros”. Els oferim uns fragments de l’entrevista que es publica a EL PAÍS.

Durant una hora i 15 minuts, en una habitació senzilla de la Casa de Santa Marta, on viu Jorge Mario Bergoglio, nascut a Buenos Aires fa 80 anys i que s’encamina al seu quart any de pontificat, va assegurar que “a l’Església hi ha sants i pecadors, decents i corruptes”, però que el que més el preocupa és “una Església anestesiada per la mundanitat”, llunyana als problemes de la gent.

Traient de vegades a passejar l’humor de Buenos Aires, Francesc demostra estar al dia no només del que passa a dins del Vaticà, sinó a la frontera sud d’Espanya o als barris braus de Roma.

El drama dels refugiats l’ha marcat –“aquell home plorava i plorava a la meva espatlla, amb el salvavides a la mà, perquè no havia aconseguit rescatar una nena de quatre anys” – tant com les visites a les dones esclavitzades per les màfies de la prostitució a Itàlia. Encara no sap si es morirà sent Papa o optarà pel camí obert de Benet XVI. Admet que de vegades s’ha sentit utilitzat pels seus compatriotes argentins i als espanyols els demana una cosa que sembla fàcil i no ho és: “diàleg”.

Pregunta. Santedat, precisament a aquesta hora Donald Trump està prenent possessió del càrrec com a president dels EUA. I el món està bastant en tensió per aquest fet. A vostè quina consideració li mereix?

Resposta. Veure què passa. Però espantar-me o alegrar-me pel que pugui passar, en això crec que podem caure en una gran imprudència. A ser profetes o de calamitats o de benestars que no es donaran, ni l’una ni l’altra. Es veurà. Veurem el que fa i aquí s’avalua. Sempre el concret. El cristianisme, o és concret o no és cristianisme. És curiós: la primera heretgia de l’Església va ser tot just mort Crist. L’heretgia dels gnòstics, que l’apòstol Joan condemna. I era la religiositat d’esprai, del no concret. Sí, jo, sí, l’espiritualitat, la llei… però tot esprai. No, no. Coses concretes. I del concret traiem les conseqüències. Nosaltres perdem molt el sentit del concret. A mi em deia l’altre dia un pensador que aquest món està tan desordenat que li falta un punt fix. I és precisament el concret el que et dona els punts fixos. Què vas fer, què vas decidir, com et mous. Per això, jo davant d’això espero i veig.

P. Durant aquests anys als viatges l’hem vist emocionar-se i emocionar molts dels qui escoltaven les seves paraules… Per exemple, a Lampedusa o a Filipines, amb el drama dels nens explotats. Què pot fer l’Església, què s’està fent, i com estan actuant els governs davant això?

R.- El símbol que vaig proposar a la nova oficina de Migracions és un salvavides ataronjat, com els que tots coneixem. En una audiència general va venir un grup dels que treballen en el salvament dels refugiats al Mediterrani. Jo anava saludant, i aquest home va agafar això que tenia a la mà i se’m va posar a plorar, i plorava i plorava: “No vaig poder, no vaig arribar, no vaig poder”. I quan es va calmar una mica em va dir: “No tenia més de quatre anys, la nena. I se’n va anar a baix. L’hi dono a vostè”. I això és un símbol de la tragèdia que avui estem vivint. Sí. Que el Mediterrani sigui un cementiri ens ha de fer pensar.

P. Què li arriba d’Espanya? Què li arriba quant a la recepció que a Espanya té el seu missatge, la seva missió, el seu treball…?

R. Espanya és un país on el debat sobre laïcisme-religiositat és un debat que encara està viu, com vostè sap…

P. I el procés de laïcisme pot acabar deixant l’Església catòlica en una situació marginal?

R. El consell que dono a qualsevol país és diàleg. Si us plau, diàleg. Com a germans, si s’animen, o almenys com a civilitzats. No s’insultin. No es condemnin abans de dialogar. Si després del diàleg volen insultar-se, bé, però almenys dialogar. Si després del diàleg es volen condemnar, bé… Però primer diàleg. Avui dia, amb el desenvolupament humà que hi ha, no es pot concebre una política sense diàleg. I això val per a Espanya i per a tots. Així que si vostè em demana un consell per als espanyols, dialoguin. Si hi ha problemes, dialoguin primer.

P. La violència contra les dones dol, és una xacra, a Llatinoamèrica i a tants llocs…

R. A tot arreu. A Europa… A Itàlia, per exemple, he visitat organitzacions de rescat de noies prostitutes que són explotades per europeus. Una em deia que va ser portada d’Eslovàquia en el bagul d’una interlocutòria per poder passar-la. I li diuen: has de portar tant avui, i si no portes això, cobraràs. Li peguen… A Roma? A Roma. La situació d’aquestes dones aquí, a Roma!, és de terror. En aquesta casa que vaig visitar n’hi havia una a qui havien tallat l’orella. Les torturen quan no reuneixen els diners suficients. I les tenen agafades perquè les espanten, els diuen que els mataran els pares. Albaneses, nigerianes, fins i tot italianes. Una cosa molt maca és que aquestes associacions es dediquen a anar pels carrers, s’acosten a elles i, en comptes de dir-los “quant cobres, quant vals”, els pregunten: “quant pateixes?” La primera vegada que algú els pregunta pel patiment! I les porten a una colònia segura perquè es recuperin. Jo vaig visitar una d’aquestes colònies amb noies recuperades l’any passat i hi havia dos homes, eren voluntaris. I una em va dir: “Jo el vaig trobar a ell”. S’havia casat amb l’home que l’havia salvat i estaven desitjant tenir un fill. I una altra: “Aquest és el meu xicot, ens casarem”. L’usdefruit de la dona és de les coses més desastroses que passen, també aquí, a Roma. L’esclavitud de la dona.