Models de la Catalunya independent

Prototips successius, tantes vegades contradictoris, han il·luminat la via secessionista, començant pel Quebec, els països bàltics, l'ex-Iugoslàvia, Puerto Rico i Escòcia. Ara és Dinamarca. Demà potser seran Singapur, Sibèria o Hawaii. L’expresident de la Generalitat Artur Mas diu que desitja que Catalunya es converteixi, d’aquí una generació, en la Dinamarca mediterrània. Les raons que addueix són una obvietat: alta ocupació, salaris dignes, Estat del benestar sostenible, economia innovadora i tants altres mèrits danesos. En primer lloc, queda per exposar com seria factible una Catalunya com una Dinamarca mediterrània fora d'Espanya i de la Unió Europea. En segon lloc, més anecdòtic, ve a la memòria el comentari de Josep Pla quan Jordi Pujol va proposar per a Catalunya el model suec. Va dir que el problema era que a Catalunya no hi havia suecs. De vegades es fa difícil escriure sobre aquest tema sense recórrer a la ironia perquè –per exemple– als països nòrdics no es posa en qüestió l’Estat de dret, ni se’l supedita a les urnes il·legals.

Certament, hi ha un obstacle afegit que sens dubte no se li escapa, a Artur Mas: Dinamarca és una monarquia parlamentària. Si el que el secessionisme reivindica és una República catalana independent, perquè es tria el regne de Dinamarca com a model? És un càlcul estrany, més aviat ahistòric. Ocupa el tron la reina Margarita II. En el cas català, si es volgués seguir el model danès, hi ha una falta de dinasties aspirants al ceptre reial. L'única dinastia a la vista, l'encapçalada per Jordi Pujol, té ara mateix més caràcter patrimonial en mans dels jutges que d'aspiració a la corona, encara que en altres temps va haver-hi un intent manifest que el fill fos el successor del pare. On es pot buscar un príncep o una princesa per coronar? Potser el paradigma seria la Ruritània d’El presoner de Zenda o tal vegada la dictadura balcànica que en el film El fill de Monte Cristo acaba sent deposada per entronitzar amb alegria la gran duquessa Zona. On serà la gran duquessa Zona de Catalunya perquè el fill de Monte Cristo la salvi?

En la Unió Europea, Dinamarca té un estatus específic i no pertany a l'eurozona. Va negociar degudament la seva integració en finir el vot de De Gaulle i va quedar ratificada en referèndum. Amb el Tractat de Maastricht, va guanyar el no i, de forma hàbil i sobretot seriosa, Dinamarca va renegociar unes quantes clàusules optatives i va donar el sí en un segon referèndum. La corona segueix en circulació com a moneda nacional, i no l'euro. Sent un país amb sectors euroescèptics, a Brussel·les actua amb rigor i lleialtat institucional. Això és una cosa molt diferent d'anar-se’n d'Espanya, quedar fora de la Unió Europea i haver d'aconseguir ser membre de les Nacions Unides per teixir la llarga seqüència de tractats que són imprescindibles per negociar l'ingrés en una comunitat europea en la qual, d'altra banda, hi ha la possibilitat que un Estat membre exerceixi el veto a noves incorporacions.

Hi ha una pràctica danesa per la qual qui sap si el que queda de Convergència està preparat o el que ara com ara tenim com a bloc secessionista. Diu així: Dinamarca és un exemple de transparència. Si, per exemple, conviden a algú en un sopar oficial a la residència de l'ambaixador danès a Madrid, a l'entrada hi ha un llibre de signatures. No es tracta d'estampar l’empremta dels honorables assistents, sinó una pauta de control per saber quants hi assisteixen i, per tant, justificar les despeses de l'àgape. Però per emular aquesta transparència no fa falta independitzar-se sinó simplement depurar els quadres dels partits polítics, els seus càrrecs dubtosos, els seus intermediaris i aquest mínim del 3%.

Tal vegada Artur Mas s'hagi fet monàrquic entre les xiulades al rei Felip VI al Camp Nou, però en qualsevol cas, un procés de secessió liderat –previsiblement– per ERC és partidari d’una altra cosa. De totes maneres, l'apel·lació de Mas al model danès porta a preguntar-nos quines garanties es podrien posar en la balança d'un referèndum avalant que Catalunya acabaria sent com Dinamarca. Desestimar l'argument que a Catalunya li va menys malament estar on està que fora no serveix com a demostració que l'ocupació, l'estabilitat o els serveis públics no estarien més ben garantits seguint al regne d'Espanya.

Valentí Puig és escriptor