Una habitació lliure

És una qüestió de confiança. A moltes persones que viuen soles en pisos de la seva propietat que, de moment, no volen vendre, els he preguntat per què no cedeixen a algú l’ús d’una habitació lliure per un temps. Una resposta freqüent i desolada és: “M’aniria molt bé, però no confio en ningú”, ni en els candidats a ocupar l’habitació, ni en els veïns de la seva escala, ni en els governs amb poder per decidir allò que passa a casa seva. És molta gent.

Als meus estudiants de doble grau en dret i economia els vaig proposar fer un treball sobre la qüestió a la ciutat de Barcelona. Fiables, ho van fer bé. A continuació tenen algunes de les reflexions que em van fer arribar.

En els cent quilòmetres quadrats de la ciutat de Barcelona 1.610.000 persones viuen en uns 685.000 habitatges, dels quals el 30% –entorn de 205.000– són de lloguer. Prendre en lloguer habitatges sencers com a residència permanent és senzill legalment, però cada vegada més costós econòmicament, atès que la ciutat té més demanda que oferta. Les mesures suggerides pels governs català i municipal –congelar els preus o la durada del lloguer– serien suïcides a mitjà i llarg termini, ja que els possibles oferents desconfiarien i deixarien de comparèixer al mercat; ja va passar en la llarga postguerra i, després, fins al 1985.

Tindria més sentit generar oferta nova: a la ciutat hi ha moltes plantes baixes buides i molts pisos massa grans que l’Ajuntament hauria de permetre dividir a canvi de gravamen per a lloguer social. Avui, a Barcelona hi ha una mitjana de 2,4 residents per habitatge, fa quaranta anys era de 4. No té sentit mantenir els paràmetres històrics de número i superfície d’habitatges per hectàrea del Pla General Metropolità del 1976, explicava als meus alumnes el catedràtic d’urbanisme Miquel Corominas.

El nombre d’habitacions –no d’habitatges sencers– cedides temporalment a algú en aquesta ciutat és molt més difícil de comptar. I és que vostè pot rebre a casa seva un parent, un amic, un conegut, un estudiant, un recomanat per qualsevol dels anteriors –o per una agència fiable–, un immigrant o una successió de turistes. Després pot cobrar-los més o menys –o res–, en diners, en serveis o en intangibles –un és que comparteixi el seu espai vital–. També és diversíssima la durada possible de l’estada, ja que es pot cedir una habitació com a residència permanent, o per una temporada –un curs–, o per dues o tres nits, o per unes hores, de visita, les possibilitats són infinites, tantes com l’enginy humà que és la base de l’autonomia privada.

Els primers que voldran opinar sobre la seva decisió seran normalment els veïns de la seva escala. El dret civil català permet que quatre cinquenes parts dels seus veïns d’escala que representin sengles parts de la propietat limitin en els estatuts de la propietat horitzontal algunes opcions possibles de cessió. No obstant això, de cap manera podran impedir que vostè convidi a casa seva, fins a la nit dels temps, el parent, l’amic, el conegut, l’amant o el necessitat de gairebé tot: la Constitució (art. 33) protegeix la propietat privada i per això la decisió sobre qui acull vostè a casa seva no és assumpte de les comunitats de propietaris, no els concerneix. Però aquestes poden, per descomptat, impedir-li muntar una pensió al seu pis. Aquí hi ha una qüestió de límits, difusa, però no exempta d’aquests: les comunitats no poden prohibir-ho tot.

El mateix passa amb els governs. I en tenim tres, el central, el català, el municipal. Tots poden engegar la maquinària regulatòria, de vegades per bé, altres per mal, i gairebé totes en dissonància els uns amb els altres. Però els principis són els mateixos: continua sense ser assumpte de cap govern escollir-li a vostè els seus amics o visitants (tret que siguin terroristes, o molts, o exageradament molestos). Encara que, de nou, els governs tenen un interès justificat a evitar que vostè converteixi el seu pis en una pensió clandestina.

En termes generals, cedir temporalment una habitació a l’habitatge que vostè habita és molt més lliure que cedir el pis sencer: la porta de casa seva no pot bastonejar-la cap agent de cap govern sense una bona raó. I és que aquesta vegada, a la lògica de la propietat s’hi sumen les de la privadesa i la inviolabilitat del domicili. Si vostè té una habitació lliure, doncs és tal.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra.