Clic a les galeries

Fa pocs dies em va arribar per correu electrònic l’anunci, per part d’Antoni Coll, del tancament de la seva petita galeria Barcelona Visions, que, des del 2013, programava activitats sobre fotografia al carrer dels Banys Vells. Hi havia un to de tristesa, de venciment i d’impotència en el relat de les fites de la seva efímera trajectòria. Coneixent els avatars pels quals ha passat aquesta sala, podem dir que ha aconseguit el miracle de mantenir-se oberta en competència amb les botigues i els locals d’entreteniment per a turistes de pas que copen els portals del centre històric.

El sentit comú diu que cal que es mantingui aquest tipus d’espais per a la gent que encara viu en els barris: els ciutadans. Aquests petits centres culturals estableixen sinergies entre creadors i públic. Fan passos cap al futur consolidant maneres d’entendre la fotografia, donant-li sentit com a lèxic de la realitat per tal de mostrar les contradiccions en el caos del present. S’obren pas a través de la intuïció, arriscant-se en la presentació de visions inèdites. El seu públic els és fidel i entrellaça interpretacions i idees. Potser aquestes galeries no tenen prou amplificació per ser considerades influents. Però amb el temps són experiències que es faran servir com a referent per tal d’implantar nous models. Al llarg del temps es va desplegar un ventall de propostes, cadascuna amb el seu estil i objectius, que encara fan pensar en Barcelona com la ciutat de la fotografia: la Sala Aixelà dels anys seixanta, la Spectrum Canon dels setanta, Fotomania, Primer Plano als vuitanta, Kowasa noranta, lafotobcn el 2000 o la recentment desapareguda Tagomago, reconvertida en gestora de projectes per a l’intercanvi d’idees entre col·leccionistes, autors i entitats. Totes elles han estat plataformes que ens han unit per parlar i pensar la fotografia i que auscultaven —i han d’auscultar— el batec balbucient de nous discursos.

Però, com poden sobreviure espais culturals sota un esquema de mercat? És molt difícil incitar el col·leccionisme en temps de crisi. El consum de l’original sembla exclusiu de gent adinerada. Per a la resta dels mortals hi ha la rèplica i, en el cas de la fotografia, internet, on s’acudeix a col·leccionar fotografies a cop de captura de pantalla (tant de bo es compressin llibres!). Les galeries que tenen com a objectiu vendre fotografia d’autor compten pocs, poquíssims clients. Normalment tenen èxit de públic, això sí, que s’acosta a gaudir del discurs dels seus autors, convocat de manera gratuïta. Però tot aquest potencial d’experiència no deixarà rèdits als impulsors de les exposicions. Ni tampoc als autors. Calen idees per sobreviure!

Així, la Galeria Valid Foto, a hores d’ara l’única de Barcelona dedicada a la fotografia en exclusiva, ha anunciat a les xarxes socials un projecte per al 2017 en el qual es reinventa tot ampliant el seu espai. L’objectiu és normalitzar aquelles activitats que fins al moment havien estat tasques tangencials que els ocupaven el temps i atreien visitants: assessoria, visionat de presentacions, espais de reunió, presentacions de llibres...

¿Algú hauria de vetllar i acompanyar els galeristes en les seves decisions, en les seves despeses, en les seves apostes i projectes? La rígida lògica dels despatxos institucionals no s’imagina protegint el delicat teixit cultural. Esperem grans projectes, commemoracions i accions nacionals per tal de projectar la fotografia. Però els laboratoris en què s’assaja la vitalitat del medi queden desatesos. Potser una bona idea seria fomentar la creació i ajudar a la difusió (tant d’exhibició com d’edició) dels fotògrafs a través de les galeries i els espais culturals que els representen.