L’Octàvia, una nena de Bàrcino

Era una ombra que es confonia entre la terra, amb un lleuger canvi de textura i de color. L'arqueòleg no va dubtar ni un moment que havia trobat alguna cosa. A poc a poc, i amb delicadesa, amb brotxes i pinzells, va anar retirant la terra que hi estava adherida fins que va emergir amb tota claredat la forma d'un crani amb la dentadura pràcticament intacta. Sense tenir els estudis antropològics, les primeres conclusions apunten que es tracta d'una nena –per la forma del mentó, lleugerament cap endins de la cavitat– que encara tenia diverses dents de llet quan va morir: entre els segles I i III. Tot això va passar en un forat fet al subsòl d'una finca del carrer Canvis Nous de Barcelona per col·locar un ascensor. Exactament, al taller de l'escultora Maïs Jorba, que va decidir prendre's la troballa amb filosofia –era evident que les obres de l'ascensor es retardarien – i va decidir obrir un debat amb les seves amistats sobre com batejar la nena romana. “Els noms dels quals vam estar parlant van ser Júlia, Augusta i Octàvia, i es va imposar aquest últim, entre altres coses perquè hi ha una escultura amb aquest nom i d'aquesta època precisament”, explica.

Quan va demanar el permís per col·locar l'ascensor, l'Ajuntament ja la va informar que a causa de la ubicació de la finca era preceptiu fer una intervenció arqueològica perquè en altres excavacions properes ja s'havien descobert altres vestigis de l'època romana. No gaire lluny de Canvis Nous van aparèixer restes d'onze persones en el que era la necròpoli que envoltava el perímetre de la muralla de Bàrcino. Com en aquell cas, l'edifici del carrer Canvis Nous té un “alt interès històric i arqueològic”, segons sosté un informe municipal que detalla que aquesta finca es troba dins de la zona anomenada el suburbium de la ciutat romana –una expansió de la Bàrcino intramuralles–, perquè està dins del recinte emmurallat de l'època medieval i perquè, molt a prop, l'any 2001, es van trobar evidències de la necròpoli romana situada cronològicament entre els segles IV-VI.

En el forat de Canvis Nous, el primer que va aparèixer va ser el crani de la nena, i en seguir perforant van sorgir més restes humanes, que per la dimensió dels ossos podrien pertànyer a una persona adulta. Estava enterrat com era costum en aquella època: amb el cap en direcció a l'interior i els peus mirant al mar. Un altre dia entre pedres i sorra de la platja –la línia de la costa era molt a prop d’aquest lloc en aquell període– es va trobar una ceràmica amb un relleu d'un animal.

Documentalment el cementiri de l'època s'ha situat al nord-est de Bàrcino, immediatament darrer de les muralles de la ciutat, a banda i banda de la Via Augusta. Un cementiri que, segons l'informe que raona la intervenció arqueològica, començaria a la plaça Antoni Maura, seguiria en paral·lel a la llavors línia litoral i s’allargaria per la zona del Born i la de l'actual avinguda de Francesc Cambó. A principis d'aquest mateix any, i en una altra finca molt propera, al carrer Consellers, es va documentar una necròpoli on van trobar sota una tomba de teules –que s'utilitzava en aquella època per donar sepultura– les restes d'un home adult i fragments de ceràmica que posteriorment van ser datats entre els segles IV i V.

Mentre l'arqueòleg ha treballat –la intervenció va començar fa unes setmanes– al forat del subsòl de l'edifici de Canvis Nous, els treballadors que havien de començar amb la base de l'ascensor seguien atentament els fets. La impaciència perquè tot s’acabés com més aviat millor era compartida per la propietària, que, a més, és la que ha de pagar el cost de la feina d'arqueologia, de 200 euros per dia. Una factura que confia a poder recuperar parcialment a través d'una línia de subvenció de la Generalitat.

Totes les restes trobades s'anaven disposant en bosses per traslladar-les a unes dependències municipals de la Zona Franca, on es realitzaran les tasques de documentació. “Vinc a veure el mort”, deixava anar amb tota naturalitat un dels treballadors dijous al matí traient el cap pel forat. La troballa de les restes a poc més d'un metre del terra del taller ha provocat la curiositat de tot el veïnat. Aquell mateix matí, seguint amb les excavacions, s'havia descobert una altra capa de teules, motiu pel qual esperaven trobar alguna cosa més. No va ser així, però, i la feina dels arqueòlegs es va donar per acabada. Les restes de l’Octàvia i tot el que s’ha trobat van emprendre el seu últim viatge, cap a la Zona Franca, amb un comiat en què no va faltar el cava.