De Bàrcino a Barcinona

Barcelona amaga altres Barcelones: la romana, la gòtica, la modernista, l'olímpica i moltes més. A aquesta llista de cognoms se n'hi han afegit dos més recentment. El penúltim el de jueva, després de reobrir les portes el centre d'interpretació del call en què es mostra la plenitud d'aquest moment de la ciutat desconegut per la majoria dels seus habitants actuals. L'últim ha estat la posada en valor de 310 metres quadrats dels 4.000 que explica el conjunt monumental del subsòl del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), en el qual es conserven les restes dels primers cristians de la ciutat i de la Barcinona visigoda. I s'ha fet de la millor manera possible, permetent passejar entre murs i columnes, trepitjant gairebé el mateix sòl que van trepitjar aquests avantpassats dels barcelonins i submergint el visitant en l'atmosfera de fa més de setze segles. Un autèntic viatge al passat, sense necessitat d'una màquina del temps.

Tancat al públic fins ara, el nou recorregut conserva edificis públics de primer ordre de la ciutat d'entre els segles IV i VII. Per exemple, una aula episcopal o sala de recepció del bisbe amb tres naus separades per columnes, un baptisteri, que va ser construït al segle IV amb forma quadrada que va acabar sent octogonal, amb una escala en forma de creu, en el qual se submergien els nous cristians, sempre adults, en unes complexes cerimònies que es van desenvolupar fins al segle VIII.

Durant el nou recorregut es poden contemplar 120 peces originals recuperades en les excavacions realitzades per tota la ciutat. Són monedes d'or encunyades durant el regnat de Leovigild –el monarca número 17 de la famosa llista dels reis gots–, peces de la indumentària visigoda com fíbules i sivelles, ceràmiques, copes de cristall i fragments de sarcòfags on es van enterrar els primers cristians de Barcelona. Tot per explicar i fer entendre les claus de les profundes transformacions polítiques, religioses, socials i urbanes que es van viure coincidint amb els primers anys del cristianisme i la ciutat visigoda, segons explica al costat de les restes el director del Muhba, Joan Roca.

Quan contemples la piscina baptismal i et fan notar que està situada just sota la capella de Sant Marc de l'actual catedral de Barcelona no pots deixar de sentir el pes de la religiositat damunt el cap.

El nou recorregut per aquest període de la història barcelonina comença amb la gran crisi del segle III, que va destruir les estructures polítiques i socials del món romà. Amb l'ajuda d'interactius estratègicament col·locats es comprova com el poder episcopal es va instal·lar en el quadrant nord-est de la ciutat romana i com va arribar a ocupar una quarta part de l'antiga colònia. “Bàrcino era una ciutat més petita que Tarraco, amb bones muralles i en una situació estratègica entre la Gàlia i Hispània. Per això va ser escollida com a nucli episcopal i amb el temps va acabar sent Barcinona”, explica Julia Beltrán, conservadora en cap del conjunt monumental del Muhba, que ha destacat que el bisbe era la figura al voltant de la qual pivotava la vida de la ciutat. Destaquen durant el recorregut un imponent sostre decorat amb motius geomètrics florals, una estela funerària de marbre de Paros del segle V i el mosaic policrom amb decoració d'influència africana.

El recorregut permet veure com algunes de les estructures romanes van acabar reutilitzades en nous edificis com l'església cruciforme del grup episcopal. Per Beltrán no hi ha dubte de la coexistència pacífica de dos cultes a la ciutat: l'arià –el practicat pels governants i militars amb les seves famílies– i el catòlic que practicava la població local. “Per això va haver-hi dos centres episcopals i dos bisbes. Un que utilitzava aquestes instal·lacions i un altre que tenia el seu lloc de representació sota Sant Just i Pastor”, explica la comissària. Un temple el subsòl del qual està donant grans sorpreses en els últims anys, com la localització de 120 cadàvers enterrats al segle XIV després de morir per pesta negra, en les excavacions que s'hi fan, sense impedir que es mantingui el culte. El 10 de març passat Sant Just i Pastor també es va obrir al públic.