L’embolic de les monges de Sixena

A l’abril del 1997, dos mesos després de saber-se que les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem havien venut a la Generalitat 97 obres i objectes del monestir de Vilanova de Sixena, el Defensor del Poble d’Aragó va enviar un informe al seu govern autonòmic sobre com reclamar-los. Per a la Justícia, el més aconsellable era exercir el dret de retractament, perquè ni el Ministeri ni la comunitat havien estat informats de les vendes realitzades el 1983, el 1992 i el 1994, com obligava la llei. La via canònica es deixava en segon lloc, i instava els poders públics d’Aragó a impulsar gestions davant les religioses per “establir els compromisos econòmics necessaris” i ordenar els passos per efectuar la reintegració dels béns, sobretot les pintures murals de la sala capitular exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC.

Seguint la recomanació, Aragó va recórrer a l’agost d’aquell mateix 1998 davant el Constitucional, però l’alt tribunal va donar la raó a Catalunya el 2012, negant el dret de retractament a Aragó. Quedava només la via canònica, per la qual cosa les monges van començar a prendre protagonisme. Però quines monges? Ni el mateix govern d’Aragó ho sabia. El 2006 i el 2007 la consellera de Cultura, Eva Almunia, va dir a les corts autonòmiques que s’estava negociant amb elles i que s’havien reunit amb les religioses per poder aixecar el dipòsit de les obres. Però el 2008 es va saber que Josefa Avellanas, l’última de les quatre religioses que havien abandonat el monestir d’Osca a l’abril del 1970 per instal·lar-se a Barcelona havia mort el 2000, per la qual cosa el govern aragonès va haver d’admetre “que havia estat una errada”. Després que la mare federal de l’ordre des del 2006, Virgínia Calatayud, negués qualsevol relació, la situació va ser qualificada per la premsa aragonesa de “surrealista i digna d’una pel·lícula de Buñuel”.

L'ordre va cedir el dret a reclamar les pintures al govern d'Aragó que les havia denunciat per vendre els objectes

Deu ser per això, que en el plet que va començar a l’abril del 2012, el govern d’Aragó i l’Ajuntament de Sixena van demandar les monges per vendre els 97 objectes i les van asseure al banc dels acusats al costat de la Generalitat i el MNAC per comprar-los. Durant el judici, després de no comparèixer, van ser declarades en rebel·lia processal, però a l’abril del 2015, quan la jutgessa María del Carmen Aznar va emetre la sentència en la qual condemnava la Generalitat i el MNAC, va acabar exculpant-les de tot delicte, els va perdonar les costes i tampoc els va obligar a retornar els 299.634 euros que havien rebut per les obres, una quantitat que supera avui els 630.000 euros.

Poders del Vaticà

Sense esperar a saber si serien condemnades, les monges santjoanistes van cedir al febrer del 2014 al Govern d’Aragó, els mateixos que les havien assegut al banc dels acusats, el dret per començar accions processals per recuperar les pintures que el 1992 elles havien dipositat al MNAC. Bé, les monges de Sixena no, les seves hereves, sobretot Calatayud, que des de gener del 2016 és comissària pontifícia de l’orde, títol aconseguit en un temps record i l’únic que li permet reclamar les pintures.

Durant el judici, Aragó i Sixena han acusat Pilar Sanjoaquín, una altra monja santjoanista, de fer i desfer segons la seva voluntat el patrimoni del monestir. En efecte, Sanjoaquín va ser la que va autoritzar les vendes dels objectes i de diverses finques a Sixena i va llogar el monestir a les monges franceses de l’orde de Betlem. Però ella, no només era la priora de l’orde a Valldoreix on s’havien incardinat les monges de Sixena; a més, tenia el reconeixement de la Santa Seu per alienar les peces que es van vendre i les monges que havien viatjat des d’Osca li havien donat plens poders, segons consta en un document datat el 21 d’abril del 1971: “Tot el que és del nostre monestir passa a la comunitat de Barcelona, siguin mobles com immobles, quadres i habitatges, terres de Sixena…”. Acord que es va tornar a ratificar per les últimes tres monges de Sixena el 1982. Sanjoaquín va aixecar diversos dipòsits realitzats al MNAC des del 1972, però també va dipositar altres obres en aquest museu, com les portes policromades del palau prioral del segle XIII, que formen part de les obres retornades al juliol a Aragó.

Sanjoaquín no va professar com a monja a Sixena. Tampoc ho va fer Calatayud, que ha passat per Gandia i Valldoreix abans d’acabar a Salinas de Añana (Àlaba), i en el judici va reconèixer que només ha estat un parell de vegades al convent d’Osca i no coneix res de Sixena.

“Més diners per obrir”

Però el monestir no està buit. Hi viu en lloguer una trentena de religioses de l’orde de Betlem des del 1985. L’orde no ha invertit ni un euro en el vell monestir, però sí que han construït una espècie d’urbanització de luxe, amb casetes amb terreny al voltant i un pati enorme on es reuneixen, tot envoltat d’un mur alt, i ocupen algunes de les estances de l’edifici medieval com l’antic refetor on tenen la seva capella. Aquestes religioses, entre les quals hi ha metgesses, arquitectes i advocades, han estat les responsables d’obrir el monestir al públic un dia a la setmana, com obliga la llei.

D’elles depèn que es puguin veure les peces lliurades per Catalunya. Però el litigi dels béns els és aliè. “Només volen més diners”, expliquen fonts properes al consistori. Unes fonts que no descarten que les santjoanistes tornin a Sixena. “Caldria buscar-les a l’orde de Malta, però abans caldria fer fora i indemnitzar les actuals”, asseguren. Les de Betlem asseguren que no poden fer declaracions i que per a tot el relatiu al monestir “cal parlar amb patrimoni d’Aragó”.