Teorema de la precarització mèdica

Primer les premisses. Que un elevat percentatge dels metges amb contracte fix que treballen en centres de la xarxa pública del sistema català de salut compaginen aquesta ocupació amb l’activitat en centres privats és un fet provat. Que per a un ampli nombre d’aquests professionals i de les associacions que representen els seus interessos aquesta és una realitat desitjable també és conegut. Tercera premissa: molts metges joves han hagut d’anar-se’n a treballar a un altre país, i els qui es queden estan en situació de gran precarietat. Segons l’informe “La precarietat laboral del col·lectiu mèdic” del CoMB, la inestabilitat laboral en metges menors de 45 anys és superior al 50%, el 25% dels especialistes no troben feina en acabar la seva formació i la temporalitat arriba al 87%. La quarta premissa és que bona part del personal mèdic amb contracte fix i càrrecs importants en els centres públics, després de més d’un lustre d’assetjament i enderrocament pressupostari i mediàtic sobre el sistema sanitari públic, acaben acceptant ofertes en el sector privat a instàncies del prestigi guanyat en el públic. La cinquena. S’estima que en 5-6 anys es jubilarà aproximadament el 25-30% dels metges que tenen un paper fonamental en la sanitat pública; atès que en les dues últimes dècades amb prou feines hi ha hagut nova contractació, la pèrdua de capacitat professional pot ser molt important. La sisena. El Departament de Salut destina centenars de milions d’euros a contractar activitats de centres amb afany de lucre que van des d’hospitals a serveis de salut mental, passant per centres de rehabilitació, diàlisis o d’atenció primària. I una última premissa. Mentre això ocorre, la transnacional alemanya Fresenius Helios absorbeix el grup Quirón Salut, ostentant una situació dominant en la salut privada a Catalunya i Espanya.

Després de les premisses, els corol·laris. L’informe del CoMB planteja un pla de xoc en el qual es reclama al Departament de Salut una “suficiència pressupostària” que permeti “disposar de la plantilla adequada per cobrir les necessitats assistencials”; això dóna a entendre que, o bé aquestes no estan cobertes, cosa que no passa, o bé que es cobreixen amb la feina del personal que no està en plantilla, com és realment el cas. A més, es proposa crear un observatori de precarietat. Aquesta actitud aparentment agosarada es confronta amb propostes de solució en línia amb una visió mercantilista de la sanitat on la sanitat privada, amb múltiples “aliances” publicoprivades consolidades en els anys “de l’austeritat”, augmenta el seu poder, alhora que el Pla de Salut de Catalunya 2016-2020 reconeix la “sobrecàrrega assistencial i la precarització de la major part de professionals de la sanitat” i assenyala repetidament però vagament que cal comptar amb l’“aliança i participació” dels professionals i que aquests han de recuperar el seu “lideratge”, “dinamisme” i “veu” dins del sistema sanitari. No obstant això, no s’inclou de manera explícita ni una sola mesura dirigida a contractar els professionals de la salut aturats o a millorar la seva situació precària dins de la xarxa pública.

El teorema final sembla obvi. Després de reunir els “mèrits” necessaris (beques, màsters, experiència laboral no remunerada, etc.) requerits, on acabaran treballant o subsistint els metges precaritzats? La seva precarització i la mercantilització de la sanitat pública catalana no s’aturen.

Juan M. Pericàs és metge de l’Hospital Clínic de Barcelona i Joan Benach és investigador de GREDS-Emconet (UPF).