Caricaturitzar Tarradellas

Quin destí infaust, el de Josep Tarradellas! Primer, des de la seva jubilació institucional el 1980 fins a la seva defunció el 1988 i fins i tot per algun temps més, li va tocar ser l’anti-Pujol: l’estendard dels qui no suportaven l’hegemonia convergent sobre la Generalitat recuperada, el contramodel d’aquells que van culpar Jordi Pujol d’haver-los usurpat el seu dret natural a governar Catalunya; en suma, el més il·lustre proveïdor de munició contra l’injuriat banquer-botiguer. I ara, si atenem a la doctrina formulada pel senyor Joaquim Coll en el seu article “Más Tarradellas, menos Companys” (EL PAÍS, 2 de desembre), ara ha de ser l’alternativa memorial, el recanvi positiu al Companys “grapejat” pels “separatistes”.

La reivindicació de Tarradellas per part del fundador i exvicepresident de Societat Civil Catalana ni sorprèn ni innova; de fet, ja van fer el mateix, una dècada enrere, els promotors del partit Ciutadans. En tots dos casos, l’operació consisteix a prendre l’últim Tarradellas, aïllar-lo de la seva biografia política prèvia (que queda despatxada amb dos tòpics sobre el “gran interès” i “els clarobscurs” d’aquesta trajectòria), descontextualitzar-lo i erigir-lo en tòtem d’un catalanisme espanyolista i antiindependentista, alternatiu als actuals desvaris de la secessió. És un joc antic, però poc digne dels qui fa anys que acusen els seus adversaris ideològics de tergiversar la història.

El senyor Coll deu haver llegit llibres i vist exposicions sobre Tarradellas. Jo, per la meva banda, vaig conèixer Tarradellas (concretament a primers de setembre del 1975, al llarg d’una jornada sencera, encara a Saint-Martin-le-Beau) i el vaig freqüentar en el seu pis de la via Augusta durant anys, fins uns mesos abans de la seva mort, acumulant amb ell bastantes desenes d’hores de conversa, generalment centrada en la història catalana del segle XX. Això no m’erigeix en legatari de res ni en sacerdot de cap culte, però sí que em va permetre conèixer de prop la seva psicologia i m’autoritza a subratllar la complexitat del personatge.

Tarradellas va ser molt més que les crítiques contra Pujol, les emfàtiques condemnes del Sis d’Octubre i l’acceptació del marquesat. Moltíssim més.

Joaquim Coll i Amargós ens commina a “acostar-nos al llegat de Tarradellas”. D’acord, però a quin? Al del jove nacionalista radical admirador del Sinn Féin irlandès que el 1920, durant els actes de la visita del mariscal Joffre, cridava en plena plaça de Sant Jaume “mori Espanya!”? Al ja trentí dirigent de la Joventut Nacionalista La Falç, un dels bastions del separatisme macianista? Al polític que, des del 1936, va decidir pujar a lloms del tigre de la revolució i cogovernar al costat de grups i individus que comparats amb els de la CUP aquests semblen una colla de puntaires? Al president exiliat que, el 1957, va titllar de “traïdors” i “botiflers” els catalans signataris de l’anomenat Pacte de París perquè, segons ell, subordinaven els interessos nacionals a la política espanyola...?

Sí, esclar que el 1976-77, quan van començar a aparèixer per la Turena els enviats del franquisme transicionista (el tinent coronel Casinello, els emissaris de Fraga, Carlos Sentís en nom de Suárez...), Tarradellas es va mostrar conciliador, i disposat a acceptar la monarquia, i a acatar la legalitat preconstitucional, i fins i tot a deixar-se utilitzar per la UCD... Haver estat al Clos Mosny uns mesos abans ajuda a entendre per què. Em refereixo a l’heroic esforç per mantenir la dignitat presidencial enmig de la penúria econòmica, al desgast acumulat després de gairebé quatre dècades d’exili, a l’irresistible esquer de tornar a Barcelona com a president amb tots els honors... En definitiva, parlo de l’humaníssim anhel de donar sentit a tota una vida que, durant decennis, havia semblat consagrada a una política fictícia i a un càrrec fantasmal.

El senyor Coll, emparant-se en consideracions sobre la llei de la Memòria Històrica que no tinc espai –però sí dades i arguments– per rebatre, propugna que ens oblidem d’una vegada de Lluís Companys. Tracte fet. Ens oblidarem amb molt gust de l’únic president europeu triat democràticament que va caure assassinat pel feixisme..., el mateix dia que la societat francesa deixi de recordar i homenatjar Jean Moulin, i la societat alemanya Sophie Scholl, i la democràcia portuguesa el general Humberto Delgado. El mateix dia que, a Espanya, acabin definitivament els homenatges a les víctimes del terrorisme. O per ventura Companys no va ser una víctima entre milers del terrorisme franquista?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.