Daniel Blake, a Reus

La Rosa, la dona de 81 anys que fins a la matinada del dilluns passat vivia a Reus, va morir víctima de la burocràcia i de la llei del més fort. La situació té cert paral·lelisme amb la qual planteja el film de Ken Loach, I, Daniel Blake. La pel·lícula explica com uns serveis públics privatitzats –aquesta entesa cordial que va iniciar el tatcherisme i va continuar el blairisme– fiquen un fuster de Newcastle en un atzucac. Tant en el cas anglès com en el català, s’evidencia com la combinació d’un Estat del benestar esquarterat i en retirada i un voraç i amoral mercat arruïna i posa fi a vides.

Catalunya té la seva llei de pobresa energètica sorgida d’una iniciativa legislativa popular. El text consta de dues parts: una suspesa pel Tribunal Constitucional i relativa als desnonaments i a l’habitatge, i una altra en vigor que té com a objectiu ajudar les persones que no poden fer front als rebuts d’aigua, gas o electricitat. Encara que el relat sobiranista argumenta que el Govern central impedeix amb els seus recursos al Constitucional que Catalunya combati la pobresa energètica, aquesta no és tota la veritat. Som davant una coneguda historia: la política no dirigeix l’economia. Tot es complementa i encaixa: el gegantisme de les grans companyies, la jivarització del públic i les cèlebres portes giratòries que tant sedueixen els polítics retirats. En el summum de la perversió, l’elèctric és un sector regulat. El Govern central és qui autoritza sobre el paper la pujada de la factura de la llum, que en els últims 10 anys –fins al 2015– s’han incrementat en un 84%, segons afirma l’Aliança contra la Pobresa Energètica. Davant aquest panorama, no és estrany que l’Executiu de la Generalitat s’encongeixi i només hagi imposat 18 multes des que la llei va entrar en vigor l’any passat: totes elles per la quantitat mínima de 10.000 euros. En aquest país, un 10% de la població té problemes per mantenir les seves llars a una temperatura adequada durant l’hivern. Hi ha una llei aprovada i en vigor per defensar-los, però ajuntaments i moviments socials veuen temor reverencial a l’hora d’aplicar-la. Consideren que des de la Generalitat s’ha fet escassa publicitat dels drets que comporta per als ciutadans. I és que el gir de la vella Convergència per passar de business friendly a casual letfly va a trompades. Com deia Mark Twain referint-se als Estats Units, al nostre país posseïm tres dons divins infinitament preciosos, la llibertat d’expressió, la llibertat de consciència i la prudència per no exercir mai cap de les dues. Per això és destacable que el president Carles Puigdemont hagi assenyalat com a culpable apuntat, amb nom i cognoms, l’empresa subministradora de l’anciana morta a Reus: Gas Natural.

La tragèdia de la Rosa ha permès conèixer que la Generalitat no pot fer complir la llei malgrat les 25 reunions que ha mantingut amb les grans companyies, al contrari del que ha succeït amb un altre servei com l’aigua.

Des de Gas Natural s’addueix que la llei no ha estat desenvolupada amb el reglament previst. No obstant això, el mes d’octubre passat l’Associació Espanyola de la Indústria Elèctrica (Unesa) –que agrupa les principals empreses– va recórrer als tribunals per impugnar el protocol. En qualsevol cas, abans de procedir al tall per impagament, la lletra de la llei catalana obliga les companyies a comunicar-ho a l’Administració. En el fons del debat hi ha qui es fa càrrec de la factura que es liquidaria amb un 1,5% dels beneficis d’Endesa, Gas Natural i Iberdrola.

És cert que les empreses subministradores faciliten a través de les seves pàgines web o telefònicament bons per ajudar les víctimes de situacions de pobresa, però l’accés per als possibles beneficiaris d’aquestes mesures no és fàcil per raons culturals: requereix moure’s amb soltesa a la xarxa. En canvi, qualsevol beneficiari d’un bo el perd automàticament si ell mateix o algú de la seva unitat familiar accedeix a un contracte, encara que amb prou feines superi el centenar d’euros mensuals. En el cas de l’àvia de Reus, Gas Natural desconeixia –afirma– la seva situació de vulnerabilitat. La Rosa va morir en silenci. La pobresa la va matar sense que les alarmes, aquesta vegada, despertessin ningú.