Convergència, evaporada

No sabem encara quin serà el futur exacte, la capacitat d'influència i la viabilitat de la recuperació del nacionalisme català (abans moderat) sota la barroca denominació de Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat). El que sí que sabem és que la seva creació ha anat associada al paral·lel procés d'esclat de l'antiga Convergència i Unió (CiU), primer, i de la consecutiva evaporació de Convergència (CDC).

Un esclat notable, ja que la formació bifront va exercir durant dècades el decisiu rol de pal de paller o partit hegemònic de Catalunya. I molt rellevant en el conjunt d'Espanya: pel seu caràcter de kingmaker o decisiu aliat parlamentari frontissa, pel seu compromís amb la governabilitat i per la seva habilitat parlamentària ha estat coautor de més lleis espanyoles que el PSOE o el PP per separat. Ha estat el tercer partit espanyol.

El sorgiment del PDECat ha comportat una tractament d'aprimament, via dràstica reducció dels seus components ideològics. Era un catch-all party, un partit abraça-ho-tot, gràcies al sincretisme d'una proposta polièdrica (Els catalans i el poder, EL PAÍS-Aguilar, 1994).

Tots els components d'aquesta oferta han acabat en l'enderrocament intern, o extramurs. El democristià (Unió), en promoure’n el duet Artur Mas-Francesc Homs la dissidència interna, aconseguir-ne la ruptura i incentivar-ne l’allunyament: però Unió encara existeix, tot i que endeutada i en sordina, mentre els seus dinamiters, Joan Rigol o Núria Gispert, han desaparegut del mapa.

El component liberal ha sorgit en Lliures, nou moviment encapçalat amb un discurs eficaç per a certa classe mitjana urbana per Antoni Fernández-Teixidó i alguns joves lleons convergents. D’altres estan arxivats, com Germà Gordó —a qui Mas va prohibir presentar-se a dirigir el nou partit—; o Lluís Prenafeta, que braceja en aigües judicials, o l'hereu de la família Floïd, David Madí, el gran conspirador des de la seva sorprenent butaca a Endesa.

El versàtil pragmatisme reformista hereu de Miquel Roca, a cavall entre el liberalisme i la socialdemocràcia, inicia un desmuntatge radical de la deriva secessionista iniciada per Mas. El càustic llibre de Josep López de Lerma (Cuando pintábamos algo en Madrid, ED-Libros, 2016) reflecteix la seva indignació.

El nucli nacionalista es va jubilar o es va apartar, després del desastre moral i la vergonya pública que es va haver d’empassar el fundador, Jordi Pujol. I els franquistes o catalanistes (segons convingui), de l’estil Josep Gomis, jeuen al mausoleu de l'oblit.

De manera que el nacionalisme-abans-moderat, ha desembocat en l'anorèxia doctrinal, amb prou feines gaurible mitjançant noves operacions tacticistes de l'estil casa gran del catalanisme finançades més o menys directament pels recursos del cas Palau. On radica la causa d'aquest desalentador resultat? Sense tenir una hipòtesi millor, en una triple fallida.

Primera, la del lideratge. El messianisme flexible del fundador va desaparèixer amb ell. El seu substitut, Mas, va donar el que va donar de si: el partit als ossos.

Segona fallida, la del poder del Poder. Els exconvergents ja no monopolitzen el Poder català (i van dilapidar el seu Poder espanyol). Com a màxim, el comparteixen amb Esquerra i la CUP, des de la debilitat. El Poder és una fraga útil d'unitat i capacitat atractiva per a qui el té. Però és indispensable per a una formació sense un unívoc ancoratge europeu (ni liberal, ni democristià, ni socialdemòcrata o conservador, encara que una mica de cada) i, per tant, vulnerable a qualsevol crisi.

I tercera fallida, la de l'argamassa ideològica. Gastat el nacionalisme fundacional per l'ús, va minvar el ciment d'un magma ideològic tan polivalent. El fet de subtituir-ho per l'independentisme —com a recepta radical pretesament adequada a la desesperació d'un segment de les classes afins— ha estat letal en el món CiU: on abans hi havia un element cohesionador, ara opera un factor dissolvent.

Al cap i a la fi, de tot el que es va construir i derrocar en quatre dècades, només queden dos actius envejables: un president empàtic i valorat, Carles Puigdemont —la seva elecció ha estat l'únic gran encert de Mas—, i una valuosa xarxa d'alcaldes i regidors experimentats. Però el primer no vol eternitzar-se, i la segona surfeja en l'orfandat. Són uns elements suficients per a la reconstrucció?