La Generalitat pugna per un espai de negociació

Más información

Puigdemont vol veure a Rajoy per negociar el referèndum

El Parlament/Parlament torna a votar pel referèndum malgrat el Constitucional

Davant del nou Govern de Mariano Rajoy, l'estratègia independentista de l'Executiu del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es basarà a evitar les topades gratuïtes, les “provocacions”, i a contrarestar “qualsevol agressió” a la seva “dignitat”, segons un discurs compartit per la seva cúpula.

La coalició nacionalista-republicana pretén abans de res ampliar la seva base social a l'àmbit de l'esquerra radical dels comuns, l'amalgama que formen Ada Colau, Iniciativa per Catalunya-Verds i el podemisme. Com? Amb el ganxo del referèndum i el dret a decidir, una seducció que va començar fa mesos. Per fer-ho intentarà desplegar una combinació de fermesa i flexibilitat, de manera que el previsible augment de la tensió a mesura que s'apropi la tardor decisiva —la del 2017— no li impedeixi ampliar el perímetre dels seus partidaris, que considera sòlid —“de pedra picada”, segons l'expressió— però insuficient.

La composició del Govern Rajoy II ha estat rebuda per l'Executiu independentista de la Generalitat amb actituds contradictòries: entre la ratificació de l'escepticisme pessimista i el desànim o la frustració per una nova ocasió perduda.

Per als uns i els altres, no obstant això, la designació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría com a encarregada de bregar amb el repte català és igualment nociva. A Soraya li atribueixen, si no el caràcter de filòsofa de la política conservadora, centralista, sobre Catalunya, sí almenys el d'arquitecta administrativa, o contramestra jurídica. “Una cosa diferent hauria estat el perfil de gent fins i tot propera a ella, com Rafael Catalá”, sostenen fonts de la Generalitat. Consideren que ell semblava tenir altres capteniments, “encara que cap poder polític per desenvolupar-los”. Prefereixen no tenir en compte que de vegades els qui basteixen acords són els que apareixen com a menys pactistes.

Oficialment i portes enfora, l'Executiu de la Generalitat considera que el continuisme desactiva qualsevol escletxa de flexibilitat governamental sobre la qüestió catalana, cosa que validaria el seu propi enfocament confrontador. L'expressió automàtica d'aquest auguri va ser a càrrec del vicepresident, el republicà Oriol Junqueras, immediatament després que es fes públic el cartipàs del nou Govern, dijous passat.

No obstant això, portes endins, i sobretot entre els dirigents de l'antiga Convergència, s'escampa una inquietud resignada. La pròpia de qui veu com s'evapora, més que una expectativa de pacte, un somni implícit de desbloquejar el litigi. La pugna ja fa temps que dura. La fase més aguda es perllonga des de fa quatre anys llargs, des de la primera Diada de mobilització massiva. Però els adscrits a aquesta sensibilitat prefereixen esperar als primers passos efectius del Rajoy II abans de donar per definitivament arruïnada tota esperança, per incipient que fos.

Era incipient, però hi era, fins i tot la setmana passada. Consellers propers a Puigdemont —i fins i tot el mateix president, afirmen aquests— somiaven encara a encetar “una nova etapa” en la qual el nou Govern conservador s'obrís al reconeixement de Catalunya com “una nació”: no en el sentit cultural i històric del proemi de l'Estatut del 2006, sinó en el directament polític, “incloent-hi el dret a l'autodeterminació”.

És a dir, a celebrar un referèndum per a la secessió, tot i que amb la contrapartida d'una promesa, indubtablement ingènua, de modular-ne la pràctica i “no exercir-lo durant un llarg temps, fins i tot anys”. En aquesta hipòtesi, el reconeixement del dret a la secessió futura constituiria tal premi de loteria que bastaria per inhibir la separació present.

L'emblema del “reconeixement”, ja fos a la nació catalana o a la legitimitat del secessionisme, elevat a desig amb un punt d'agonia, es convertiria així en bàlsam. Un bàlsam suficient per suturar “les ferides” que els dirigents del procés consideren, amb algunes raons, que el centralisme rampant ha infligit a molts catalans, especialment des de la sentència del Tribunal Constitucional retallant l'Estatut (2010).

Aquest escenari “òptim” ja es considerava “extraordinàriament improbable”. Però, com que no hi ha un sense dos, en la regleta de l'equip de Puigdemont encara cabia, i potser càpiga encara, un second best: simultaniejar la confrontació de projectes amb l'inici d'un diàleg profund “amb l'Estat”, en el qual pugui abordar-se absolutament tot.

“Tot” vol dir poder discutir també sobre un eventual horitzó d'independència i sobre els possibles requisits negociables per a un hipotètic referèndum de secessió. “Perquè votar, és evident que acabarem votant”, afirmen els dirigents consultats. No es tracta que el diàleg fos d'entrada sobre aquests propòsits (o somnis, o malsons, a gust del lector), sinó que no quedessin exclosos de l'agenda.

Comissió parlamentària

Aquest segon escenari seria més confús que el primer, inclouria ziga-zagues, però també vies de canalització. Per exemple, a través de la creació d'una comissió o subcomissió parlamentària al Congrés dels Diputats sobre la qüestió de Catalunya. És la proposta que van llançar els exconvergents en el seu últim programa electoral, encara que no entusiasmi els republicans. Davant d'un horitzó d'aquest tipus, els dirigents del procés més pactistes —que no equival a més moderats— es diuen disposats —“sense renunciar als nostres plantejaments, que són clars i rotunds”, subratllen— a deixar-se portar “per la dinàmica del diàleg”.

Deixar-se portar cap a on? No se sap gaire bé. Ni tan sols ho saben, probablement, els mateixos protagonistes. En tot cas, el que aquí s'espera —o almenys s'insisteix que s'espera— és una oferta política del Govern central. Alguna cosa que “no sigui purament el buit”. I més d'un al Govern de la Generalitat es donaria per satisfet si el PP fes seva la veterana proposta de Miguel Herrero de Miñón, pare de la Constitució i antic dirigent d'aquest partit, d'una disposició addicional a la Constitución (a la basca) que blindés competències i desplegués reconeixement.

Alguns mandataris, somiadors pragmàtics, recorden Unamuno. Reconeixen sobre aquest tema que als catalans els “perd l'estètica” i el nominalisme. Però preferirien “la substància de les atribucions d'una nació, encara que fos sota l'actual apel·latiu succedani de nacionalitat”, abans que obtenir un títol de nació que encobrís la levitat de prerrogatives només regionals.

Però gairebé tots, sobretot els d'òrbita exconvergent, serien més que sensibles a un esquema Herrero aplicat a un blindatge del sistema educatiu de la immersió; una ambiciosa exportació/internacionalització de la llengua catalana a les més altes institucions espanyoles (Rei, Tribunal Suprem i Constitucional) i europees; i una plena competència en la recaptació impositiva. “Ja no és el nostre model, però reconeixem que seria susceptible d'agrupar una amplíssima majoria”, sosté un alt càrrec.