Cansament de viure

“Una persona ha de ser capaç de triar per ella mateixa quan vol acabar amb la seva vida”. La frase ha causat commoció a Holanda perquè qui la sosté és un exdiputat democristià, catòlic devot, que ha decidit suïcidar-se juntament amb la seva dona, malalta terminal. Frans Jozef van der Heijden i la seva dona Gonni havien compartit 53 anys casats i se’n van anar agafats de la mà, a casa seva, acompanyats pels seus fills. Ell tenia 78 anys, havia estat diputat entre 1982 i 1998 i havia exercit diversos càrrecs públics a l'Ajuntament de Rotterdam. La seva dona en tenia 76 i patia una malaltia incurable. Quan ella va decidir acollir-se a l'eutanàsia, ell va decidir acompanyar-la.

En la carta pública que van deixar argumenten els motius de la seva decisió. És una carta sincera i sentida que arriba just quan el país debat la proposta del Govern d'ampliar la llei de l'eutanàsia per permetre el dret a sol·licitar-la simplement per cansament de viure. De moment és només un projecte que haurà de debatre's al Parlament, però Van der Heijden s'hi ha avançat amb un suïcidi que, per les seves profundes conviccions religioses, suposa un aval pòstum molt significatiu, especialment perquè la frase citada al principi venia precedida d'una altra també clara i directa: “El debat sobre la possibilitat de triar el final de la vida ha estat molt dominat per les minories religioses, que es beneficien de la debilitat política del país”, sostenia.

Holanda va ser el primer país del món que va legalitzar l'eutanàsia. Ho va fer el 2002 i té ja per tant una considerable experiència en la seva aplicació. En aquests 16 anys, la societat holandesa ha tingut l'oportunitat de verificar que els abusos que s'havien augurat no s'han produït. Encara que els contraris a l'eutanàsia atribueixen a l'existència mateixa de la llei el fet que cada any augmenti el nombre de persones que demanen ajuda per morir, la veritat és que les xifres segueixen estant dins dels paràmetres esperables. El 2015 van sol·licitar l'eutanàsia 5.516 persones, la qual cosa representa amb prou feines el 3,9% de les defuncions d'aquest any. Si tenim en compte que per poder acollir-s’hi s'ha d'estar en fase terminal d'una malaltia incurable i acreditar un patiment físic o psíquic impossible de mitigar, el que passa en la pràctica és que la llei serveix sobretot per avançar una mort més o menys imminent i evitar així la fase més dolorosa i en alguns casos degradant de la malaltia. De fet, el 70% dels qui s'acullen a l'eutanàsia són pacients terminals de càncer. Però el 2015 també es va aplicar a 56 pacients amb demència o malaltia psiquiàtrica.

Ara Holanda vol fer un pas més i regular la possibilitat de posar fi a la vida simplement per cansament de viure. La proposta trenca una barrera psicològica important. Tothom pot entendre que algú que pateix molt, no té curació possible i està a les portes de la mort vulgui posar fi a la seva vida quan ell tria. L'eutanàsia només s'ha permès fins ara en casos que es considera “justificats” per alguna cosa externa al mateix pacient, que el fa patir i que no pot controlar. Però triar morir per cansament de viure suposa un salt qualitatiu.

Viure sense ganes de viure és un escenari vital plausible conforme augmenti l'esperança de vida i la medicina ampliï la seva capacitat de “reparar” teixits i òrgans que podran seguir funcionant, però en un organisme molt afeblit, esgotat per l'edat. Pot arribar el dia en què algú es llevi al matí i pensi que l’espera un altre dia de malestar interminable. O que senti que ja ha viscut prou, i no li queden ni ganes ni forces per continuar. O que ha perdut l'interès per les coses i li costa ja gairebé tant recordar com respirar.

Acceptar el dret a morir per cansament suposa un reconeixement més ple del principi d'autonomia de l'individu. Suposa acceptar que sigui ell qui decideixi si val la pena seguir vivint o no. Una societat madura ha de poder garantir aquest tipus de llibertat, però també ha de vetllar perquè sigui realment un acte de llibertat i no de necessitat.

Els controls han de ser molt estrictes, perquè terreny pantanós és aquí més probable i perillós. S'ha de controlar que ningú recorri a l'eutanàsia per una depressió tractable o per causes socials. Descartar que algú hagi perdut les ganes de viure perquè les condicions materials i les mancances que suporta facin que la seva vida no li valgui la pena. O perquè el seu entorn és tan poc afectuós i protector que es percep a si mateix com una càrrega insuportable pels altres. En una societat ultraindividualista i competitiva, aquest és un perill molt real.