C’s, de frontissa a arribista

La pèrdua de les majories absolutes del PP a les eleccions autonòmiques de 2015 va obrir la política de pactes als parlaments autonòmics. Ciutadans i Podem van aconseguir trencar el bipartidisme i situar-se com a peces clau per fer decantar majories parlamentàries i acords d’investidura. Va ser llavors quan el partit d’Albert Rivera, situat ideològicament entre el PP i el PSOE, va començar a materialitzar el somni de convertir-se en el gran partit frontissa d’Espanya, és a dir, en un partit situat al centre de la negociació política, capaç de condicionar acords postelectorals i de participar en hipotètics governs de coalició.

La tàctica de Ciutadans amb tots els acords d’investidura autonòmics en què va participar va ser la de buscar amb cautela aliances simples i previsibles: optar només per acords bipartits, pactar sempre amb el partit més votat i buscar com a principal aliat el PP, un partit impossibilitat per pactar amb d’altres. Aquesta política de pactes va enfortir-ne el rol de partit frontissa i el va situar en condicions òptimes per a la gran negociació: la investidura del president del Govern i l’estabilitat governamental a Espanya. En canvi, gairebé tots els pactes de Podem van servir per desbancar el partit més votat, van unir més de dos de partits i amb l’única intenció de consolidar governs d’esquerres.

Després dels resultats de les eleccions generals del 20-D i del 26-J, Ciutadans va iniciar una trajectòria erràtica de pactes a tort i a dret, va deixar en un segon pla la vocació de partit frontissa i va potenciar les habilitats de partit arribista, centrat a aconseguir el poder de manera ràpida i amb poques objeccions ideològiques. PP, PSOE o tots dos alhora, van constatar l’ambició d’Albert Rivera, el qual, sense bons resultats, prescindint d’aritmètiques parlamentàries i amb l’excusa de l’estabilitat política, es va dedicar en cos i ànima a intentar investir un president del Govern per fer-se valedor de la seva capacitat de negociació i influència.

En sis mesos va passar de pactar amb un PSOE a la deriva i defensar la idoneïtat de la candidatura de Pedro Sánchez a pactar amb el PP més acorralat per la corrupció de la història i donar suport amb decisió a la investidura de Mariano Rajoy. No en va molts l’han acusat de ser un insaciable grimpador acabat d’arribar en la política espanyola.

És greu evidenciar que, com a bon partit arribista, Ciutadans ha aconseguit fer servir l’engany per satisfer l’ànsia de poder de la formació i l’afany de protagonisme del seu líder. Durant la campanya electoral del 20-D Ciutadans va descartar pactar amb Rajoy i amb Sánchez i també es va comprometre a no pactar mai amb qui no guanyés les eleccions (com en els acords autonòmics), però després de les eleccions va fer just el contrari: primer va proposar un pacte de legislatura a PP i PSOE i, posteriorment, va acabar pactant amb el PSOE, segon partit més votat. A la campanya per a les eleccions del 26-J Rivera va afirmar que “si el PP vol pactar amb Ciutadans després de les eleccions haurà de prescindir de Rajoy” i un cop coneguts els resultats va insistir que “no farem president a Rajoy amb els nostres 3,2 milions de vots”, però, en contra del que van manifestar davant dels electors, va votar a favor de Rajoy en les dues votacions de la investidura frustrada i continua considerant que és “un mal menor però necessari”.

En pocs anys, Albert Rivera ha abandonat el candor de la nuesa del primer cartell electoral i ha mostrat la disponibilitat d’asseure’s en qualsevol consell de ministres, sense importar-li qui el dirigeixi. En pocs mesos, Ciutadans ha passat de ser un partit panxacontent calculador a ser-ne un d’oportunista cobdiciós, de tenir una actitud moderada a un comportament àvid de poder, de tenir anhels altruistes d’oposició responsable a lluitar sense descans per ocupar algun espai de la rebotiga governamental. Molts pensen que Ciutadans hauria d’abandonar l’actual discurs carregat de moralitat regeneracionista i reprendre les primeres propostes renovadores que va fer.

Ciutadans es va presentar a les primeres eleccions generals del 20-D amb el lema “amb il·lusió”, però l’esperança taronja s’ha anat perdent a base de batzegades ideològiques. L’error de Ciutadans va ser abandonar la voluntat de ser partit frontissa i mostrar comportaments arribistes que poden incapacitar-lo com a partit opositor i que ja li han ocasionat la deserció de votants, el descens d’expectatives electorals i els últims fiascos de Galícia i el País Basc.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.