L’esquerra sencera ha donat el Govern a Rajoy

L'esquerra espanyola ha lliurat el poder a la dreta, aquesta és la síntesi del que ha passat, cosa que ha succeït en dues fases o passes. Amb la primera passa, la nova esquerra radical de Podem es va negar a tancar el pas a Rajoy, donant la presidència del Govern al candidat del Partit Socialista, cosa que hauria pogut fer abstenint-se en la votació d'investidura a la qual es va presentar Pedro Sánchez amb el suport dels vots de Ciutadans. En la segona passa, l'esquerra socialdemòcrata s'ha mostrat incapaç de construir una coalició amb el conjunt de forces que s'oposaven a Mariano Rajoy i no ha tingut altre remei que abstenir-se en la investidura del candidat conservador per evitar unes noves eleccions a les quals s’hagués presenta internament dividida, sense candidat i amb altes possibilitats de convertir-se en la tercera força i per tant de deixar l'oposició en mans de Podem.

Que una i altra esquerra es llencessin els plats al cap era part del guió previst pels hàbils consellers de Rajoy. El PP comptava amb l'ambició d'Iglesias per esdevenir el cap de l'oposició i substituir el PSOE com a principal partit de l’oposició i organització major de l'esquerra. Però el PP també comptava amb la dificultat que significava per al PSOE acceptar els vots dels nacionalistes enrocats en un dret a decidir que divideix el socialisme. L'èxit d'aquesta estratègia immobilista popular ha estat clamorós: sense entregar res, ni el cap del seu president, ni res substancial del seu programa de Govern, ni per descomptat cap cadira al Consell de Ministres, Rajoy obté la investidura gratis total.

És cert que ha comptat amb ajudes inestimables en les dues esquerres, la moderada i la radical. Dins de la moderada ha tingut l'ajuda de Susana Díaz, que ha utilitzat aquests deu mesos d'interinitat i de recerca de majories d'investidura per lligar a Pedro Sánchez en una mena de poltre de tortura, limitat en els seus moviments per totes bandes, gràcies a la resolució del comitè federal de 28 de desembre i a un marcatge constant dels seus moviments: calia votar en contra de la investidura de Rajoy, però no podia pactar amb els nacionalistes ni tan sols una abstenció. També Pedro Sánchez l'ha ajudat, amb la seva escassa mà esquerra per governar el seu partit, per buscar una alternativa de govern a Rajoy o alternativament per obtenir rèdits en la negociació de l'abstenció. Entre l'ambició del susanisme i la maldestre tossuderia del sanchisme, el PSOE s'ha vist obligat a lliurar-li el Govern a Rajoy sense contrapartides.

També l'esquerra radical ha ajudat Rajoy, i especialment Pablo Iglesias. Primer, amb les seves pretensions desmesurades, que assolien pràcticament al control dels aparells de l'Estat en un govern de coalició d'esquerres. Després, amb la seva política de la por. I finalment, amb la seva confiança en un sorpasso que no es va produir en la segona convocatòria del 26-J i que aspiraven a obtenir en la tercera que ja no tindrà lloc. L'èxit de Rajoy és més destacat en la mesura que Podem ha demostrat els seus límits electorals i les seves dificultats per mantenir la cohesió, entre tendències, entre territoris i fins i tot entre dirigents. La radicalització actual, amb la investidura de Rajoy, i la tendència a traslladar l'oposició al carrer no és un bon auguri de cara al retorn de l'esquerra al Govern en algun moment proper, després d'haver-lo tingut al seu abast, gairebé a la punta dels dits, durant aquesta llarga crisi d'interinitat.

El més curiós és que la fossa oberta entre el PSOE i Podem és el que més s'assembla a la divisió clàssica entre socialdemòcrates i comunistes en els combats polítics i també parlamentaris del segle XX. D'una banda, una esquerra moderada que vol reformes, governabilitat i pactes amb les forces centristes; i de l'altra, una esquerra radical que vol ruptures, inestabilitat i fronts ideològics, populars si es vol, l'equivalent dels enfrontaments classe contra classe.

Els socialdemòcrates s'han convertit ara, a ulls de Podem, en socialtraïdors que apuntalen un sistema corrupte i caduc, el règim del 78 d'un tornisme borbònic que cal enderrocar. Els podemites per la seva banda, a ulls del PSOE, són uns neocomunistes que volen substituir la socialdemocràcia com a oposició a la dreta, aconseguint així 40 anys després l'objectiu que el Partit Comunista de Santiago Carrillo no va poder assolir per l'èxit del PSOE de Felipe González. Més que renovació i final d'un cicle polític, sembla la resurrecció d'antigues querelles i el retorn de velles polítiques i llenguatges.

L'experiència demostra que com més dividida està l'esquerra més fàcil ho té la dreta per seguir governant. De manera que uns i altres ja saben què els espera si en la pròxima legislatura segueixen amb les divisions que els han anat separant cada cop més durant els deu mesos d'inestabilitat governamental.