Carles Canut es vesteix de dona al Tantarantana

El veterà actor Carles Canut ha interpretat tots els papers possibles al teatre, però només s'havia vestit de dona sobre l'escenari en una ocasió. Va ser en l'obra El deseo cogido por la cola, de Pablo Picasso. Canut hi interpretava Angustias Verde, una noia que duia vestits vaporosos, de gasa transparent. Des d'aquesta interpretació ha plogut molt. Va ser el 1968, durant el Cicle de Teatre Llatí al Teatre Romea. Potser per aquest motiu, fa uns mesos, quan li va arribar el guió de La Sra. Oliver, es va endinsar de seguida amb entusiasme en el text.

L'espectacle es representa fins diumenge al Teatre Tantarantana i Canut dóna vida a un home malalt de càncer que viu en un asil. Quan s'adona que l'espera la mort, decideix trucar a la seva família i tancar ferides. A la trobada es presenten la seva exdona (Lluïsa Mallol) i el seu fill (Dani Arrebola). La particularitat és que aquest pare malalt es fa dir senyora Oliver. És bisexual. Té predilecció pels nois jovenets i es vesteix de dona, amb vestit, bossa i fins i tot pamela. Amb aquesta indumentària va a saludar la seva família, amb qui fa una dècada que s'ha distanciat.

“No se sap si es vesteix així per portar la contrària a la seva família, o perquè de debò li agrada. Segueix portant barba i no té ploma, i això dóna molt de joc. No feminitzar el personatge ha estat un repte”, detalla el protagonista. L'obra, escrita i dirigida per Iñaki Garz, tracta sobre la mort, però ho fa amb grans dosis d'humor. “Durant els últims deu anys la família gairebé no s'ha vist. Els tres es retroben en un parc. Hi ha molts temes del passat per tancar i tot gira a partir d'una pregunta: Quina és l'última cosa que volem que recordin de nosaltres?”, desgrana el director.

A mesura que transcorre la trobada, després de trencar el gel, emergeixen picabaralles. Els problemes latents els han perseguit durant anys com un mal perfum. El pare vol aclarir d'una vegada amb el seu fill, que maltracta psicològicament, un assumpte espinós: la mort d'un altre germà, fa uns anys. També vol suavitzar la relació amb la seva exdona. Tots dos accepten amb naturalitat els nous gustos sexuals i estètics del protagonista.

“En realitat l'obra és un cant a la bona mort. Hauríem de morir com ens agradés, sense perdre la dignitat, sense deteriorar-nos”, manifesta Canut. Garz va escriure l'obra gairebé com un alleujament. Havia treballat en dos muntatges anteriors durs, “intensos”. “Necessitava un alliberament, per això faig una lectura amable de la mort, el pare només vol morir en pau”, confessa.

Garz fuig tant de parafernàlies escèniques com de gestos sobreactuats. Prefereix situar l'espectador prop dels actors, donar força a les mirades, els silencis, els petits gestos. Per això defineix el muntatge com a cinematogràfic. També hi ajuda l'escenografia, en la qual només hi ha els elements indispensables: una taula i unes cadires per a escenes d'interior, un banc per a exteriors. “El públic és com si fos l'ull de la càmera. No m'agrada el teatre decoratiu ni els gestos exagerats”, afirma l'autor de La Sra. Oliver. Per apaivagar el rancor, els personatges es riuen d'ells mateixos. “No són persones derrotades, al contrari”, indica Canut.

El muntatge és una producció de Tantarantana Teatre i d'Ícaro Teatre. Canut compagina les funcions de La Sra. Oliver amb els assajos de La taverna dels Bufons, que s'estrenarà al desembre al Teatre Romea, i posa en relleu la importància de seguir actuant en sales alternatives. “El teatre alternatiu necessita ajuda, fan coses molt interessants. De vegades cal deixar de banda el que és mediàtic”, conclou l'actor.