L’estàtua de Franco aflora vells i nous conflictes

La memòria de la dictadura és a l'ordre del dia en la política catalana. El seu exponent ha estat la polèmica i el vandalisme a l'exposició de les estàtues franquistes del Born. Experts consultats per EL PAIS coincideixen que el que ha succeït té valor perquè mostra traumes no superats. “De la interacció de la gent amb l'escultura extraiem que aquesta societat encara té molts problemes a resoldre amb aquest passat. La manera de solucionar-ho és expressant-ho. El que ha passat és sa”, valora Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH).

El president de l'ARMH no entén l'oposició que va rebre l'exposició: “Em sembla bona idea tot el que sigui explicar el passat, és una de les funcions del museu. Jo sóc nét d'un desaparegut i algun partit polític ha dit que l'exposició és un insult a les víctimes. El que és un insult és que l'escultura tingués un espai públic fins al 2008 on va ser afusellat Lluís Companys, o que l'escultura de La Victòria estigués al Passeig de Gràcia fins al 2011”.

“La història necessita consens”

A Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, no li ha sorprès el desenllaç vandàlic i admet els dubtes que li ha generat l'afer: “La proposta del Born pot ser interessant, però és molt arriscada. Convertir la memòria en un espectacle és carregar-se-la. La història necessita consens. I sense un mínim de consens no anirem enlloc”. L'artista Francesc Torres ha treballat en projectes vinculats amb la memòria del franquisme i va visitar les dues mostres, la de les escultures i Això em va passar a mi, sobre les tortures durant la dictadura, dins del Born Centre de Cultura i Memòria. Torres avisa que el que ha succeït va més enllà de ser un espectacle: “És simptomàtic de moltes coses que arrosseguem de fa dècades i que continuen existint”. Torres explica que la primera imatge que va veure de l'escultura derrocada li va fer arribar una professora universitària als Estats Units: “La imatge em va impactar, però un impacte estrany, perquè era una cosa que havia d'haver passat fa 40 any i semblava que l'hagués vist en diferit. No és poca cosa veure un objecte com aquest per terra”.

Joan Maria Thomàs és professor d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i comissari de l'exposició Franco neutral?, del Memorial Democràtic. Thomàs no va veure la mostra de les estàtues del Born però de manera general ho considera “una opció adequada, a l'exterior o a l’interior del recinte expositiu. Com m’ho sembla la utilització d’imatges o icones de Hitler i Mussolini en exposicions dedicades a la història dels respectius règims feixistes fetes al seus països. No crec que sigui qüestió d’estàtues o d’icones sinó de continguts de les exposicions”. Thomàs conclou que les exposicions del Born poden servir “per suscitar un debat sobre què va ser aquell règim, quins van ser els seus homes a casa nostra i quins deures li queden hores d’ara pendents per fer a la nostra (ja no tan jove) democràcia. Estàtues o icones apart, la historiografia sobre el franquisme ha avançat molt en els darrers 25 anys, però això no acaba de transmetre’s a la ciutadania. Les exposicions són una de les vies per aconseguir-ho”.

L'antifranquisme es divideix

Paola Lo Cascio, professora d'Història contemporània de la Universitat de Barcelona (UB), admet que la mostra de les escultures “no s'ha gestionat de la millor manera” però considera que “les institucions tenen l'obligació de posar en marxa elements de recuperació històrica”. Lo Cascio detecta una nova problemàtica pel que fa al consens històric que demana Garcia-Planas: “A Catalunya, l'antifranquisme era un comú denominador. Podem discutir si hi ha actuacions més o menys reeixides, més o menys efectives, però totes s'han de donar un marc de valors compartits. Això a Catalunya era més o menys així. Fins a l'esclat de l'independentisme estava molt clar què volíem dir quan parlàvem de memòria històrica. L'arrel compartida de tothom al sistema polític català era l'antifranquisme”. Lo Cascio considera que s'ha produït un conflicte amb l'independentisme quan aquest ha fet seva la memòria de la guerra de Successió: “El drama és que hi ha un xoc quan no hi hauria de ser. Hi ha hagut per part de sectors independentistes una reivindicació gairebé sagrada del Born”. Un altre acadèmic de la UB, José Manuel Rúa, lloa l'exposició sobre les tortures “perquè lliga amb experiències reals de persones que van patir la dictadura i s'hi van enfrontar, antifranquisme real, no les performances que hem vist aquests dies”. Rúa s'afegeix al parer de Lo Cascio sobre el conflicte nacional: “La idea de l'exposició de les estàtues té valor perquè mostra que encara perdura l'herència franquista a l'espai públic. El problema que és col·locar això en un espai gairebé sagrat de l'independentisme s'ha convertit en un arma política del procés”.