Franco al carrer: revisió crítica o provocació?

El cap de l'escultura Always Franco, de l'artista Eugenio Merino, és una de les peces que es podrà contemplar a l'exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona. La mostra ha generat polèmica abans que s'obrin les portes —demà dimarts— perquè s'hi instal·larà una figura eqüestre de Franco i l'escultura la Victòria (en homenatge a l'ocupació de Barcelona per les tropes rebels el 1939) fora de l'àmbit expositiu, a la plaça que l'envolta. Franco està decapitat. El cap el va perdre en algun moment de l'estiu del 2013 en un magatzem municipal quan algú —no s'ha determinat la identitat— li va tallar amb una serra radial o similar.

Merino va ser demandat per la Fundació Franco per col·locar una figura del dictador dins d'una nevera de refrescos en l'edició d'Arco del 2010. Després de quatre anys, va guanyar la batalla als tribunals. Ara fa broma amb la idea que hauria estat bé col·locar la seva escultura —el cap de Franco— damunt de la figura decapitada del dictador que es veurà al carrer: “No hauria estat malament coronar l'estàtua”. Bromes a banda, l'artista no dubta a defensar la idea de col·locar les dues figures al carrer: “No s'ha de treure del context en què es troben, que és el de l'exposició”. L'artista està convençut que és una manera de fer reflexionar sobre les dictadures “tot i que fer-ho sempre aixecarà polèmica”.

Utilitzar simbologia de dictadors per fomentar el debat i la memòria no és infreqüent en països d'Europa. S'ha fet a Berlín, on van desenterrar un gran cap de Lenin i el van exposar; a Budapest, que al Memento Park exhibeix un compendi d'estàtues del comunisme i unes grans peces de Lenin —algunes amb la falç i el martell inclosos—, que també es poden veure a l'espai públic d'exrepúbliques de l'URSS, com el Tadjikistan o el Kirguistan.

“L'art contemporani ha d'interpel·lar i provocar. És més, que hi hagi polèmica és bo, perquè la memòria és un procés d'interpretació del passat en el present”, argumenta Jordi Guixé, director de l'Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidària de la UB. No s'allunya gaire d'aquesta idea Lola Jiménez Blanco, que va ser comissària de l'exposició Campo cerrado del Reina Sofia, on es revisava la postguerra espanyola. Sense voler opinar sobre la mostra del Born —“no puc fer-ho sense veure-la”— apunta que és molt important parlar del passat: “Polèmic ho serà perquè ho és tota la història contemporània”. Campo Cerrado, entre altres coses, retratava la simbologia franquista de múltiples formes, amb projecció dels documentals de l'època —els NODO—, material gràfic i tres grans retrats de falangistes. No hi va haver polèmica. Tampoc la va provocar l'exposició Les presons de Franco, que es va fer al Museu d'Història de Catalunya a finals del 2003. “El primer que es trobava el visitant era un bust de Franco amb la mà alçada”, recorda Margarida Salas, directora d'aquest centre. Sosté que el que importa és el projecte museístic per abordar un context i un discurs concret i no entén les crítiques al fet que es faci a l'espai públic, com ha passat amb la mostra del Born.

El problema és el lloc

Segons algunes veus, el problema és el lloc on es fa: un equipament dedicat a la memòria de la derrota del 1714. Plàcid García Planas, director del Memorial Democràtic, afirma que les memòries són “delicades” i especialment en un lloc, el Born, amb el qual s'identifiquen els sectors més independentistes. És clar que l'elecció de l'espai suposa, per si mateixa, una modificació de la línia museística anterior i ara el govern d'Ada Colau i el comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament, Ricard Vinyes, aposten per obrir el Born a altres memòries.

Vicenç Altaió, exdirector de l'Arts Santa Mònica, no creu que el problema sigui el lloc on es fa l'exhibició de la figura de Franco. Per Altaió, la qüestió no s'ha de centrar en per què es posa l'estàtua, sinó per què no es pot posar: “S'ha de poder veure tot amb un element crític que ho faci entenedor. A més, és saludable parlar de tot i de tots, encara que siguin els teus botxins”, afegeix.

“Potser el problema és que encara no s'ha digerit el franquisme i la ferida segueix oberta. Però per descomptat això no pot ser obstacle per a les expressions artístiques amb simbologies que precisament el que busquen és fer reflexionar”, afirma Núria Güell, una artista que va ser censurada per l'Ajuntament de Figueres (CiU), que li va vetar una performance al festival de cultura contemporània Ingràvid de l'any passat.

La intervenció consistia en un cotxe tunejat amb simbologia franquista —la foto del dictador, la bandera amb el símbol de l'àguila— que cada dues hores faria un volt per la rambla de Figueres. La decisió municipal de prohibir la performance apel·lava al “sentit comú, perquè podria provocar rebuig i ofendre”. Pura censura, segons l'artista.