Franco, torero a cavall

L’exposició Franco, Victòria, República, Impunitat i Espai urbà va oferir fins dijous a molts catalans -especialment barcelonins- l'oportunitat d'exorcitzar els dimonis més íntims. El govern municipal d'Ada Colau va donar peu que els ciutadans que se sentissin indignats destrossessin, tombessin, llancessin ous, pintura o qualsevol tipus d'hortalissa, preferiblement de proximitat, a aquesta indefensa estàtua eqüestre, escapçada prèviament per un justicier anònim als magatzems municipals de Nou Barris.

El Born, zona zero de l'independentisme català, s’ha convertit per uns dies en una caseta de fira on de forma gratuïta alguns ressagats buscaven obtenir el carnet d'antifranquista. Mai en la seva història aquest monument --que va estar exposat públicament fins al 2008 a la fortalesa de Montjuïc-- havia suscitat tanta animadversió. Però el cert és que mentre va tenir el cap sobre les espatlles, el Caudillo va cavalcar, en bronze i en persona, sense que molts dels antifranquistes de nou encuny li plantessin cara. Un republicà convertit per necessitat o voluntat en franquista es va encarregar d'esculpir aquest Franco eqüestre que ara envalenteix tant convers. Per la seva part, la imatge de la Victòria dels colpistes va regnar fins al 2011 a l'obelisc de la Diagonal. Potser els escultors Marés i Viladomat són la metàfora perfecta de la moral acomodatícia practicada en un país que, instal·lat a la butaca, el pis i l'utilitari, convivia i progressava malgrat la dictadura.

A Catalunya, molts van preferir la injustícia al desordre. En aquesta nòmina van figurar catalans il·lustres com Francesc Cambó, Miquel Mateu Pla, Josep Bertran i Musitu o Ferran Valls Taberner. Tots ells, en diferents graus, van expressar la seva adhesió a la sublevació de Franco i van contribuir a la seva victòria que també era la d'ells. Després, el franquisme es va estendre com una taca d'oli i va calar a poc a poc en la societat, gràcies al creixement del consum i al final de la cartilla de racionament i el gasogen. La resistència va ser cosa d'una minoria. Per això l'exposició pública de l'estàtua de Franco ha estat objecte de tanta fúria del convers ressagat. Però qui realment ha fet caure l'escultura ha estat la sentència del Tribunal Constitucional, gràcies a la magnanimitat del qual poden tornar les corrides de toros a Catalunya. Al cap de poques hores de conèixer la resolució de l'Alt Tribunal, el Caudillo i el seu cavall rodaven per terra. Com un torero a cavall i la seva muntura després de l'agafada d’un miura. D'aquesta manera, l'estàtua eqüestre va passar a encarnar tots els mals que vénen d'Espanya. I ha acabat per terra.

La sentència del TC ha estat exemplar i amb voluntat retroactiva ja que al·ludeix al fet que les corrides són un "bé cultural" catalogat així pel Govern central cinc anys després que el Parlament les vetés. A Catalunya no es podia perdre aquesta expressió del patrimoni cultural que a les Canàries fa 30 anys que està prohibida.

Del començament d’any ençà, el Constitucional ha clavat banderilles a mitja dotzena de lleis catalanes: la de l'impost sobre les nuclears, l'antifracking, la de grans superfícies o el decret de pobresa energètica, que impedia els talls de llum, aigua i gas. A més, ha suspès cautelarment altres iniciatives (antidesnonaments, de l'esport) recorregudes pel Govern del PP, sense tenir en compte les declaracions sobiranistes i lleis de l'anomenada desconnexió.

Tot aquest cúmul de decisions fa que Espanya sigui vista per una part important de l'opinió pública catalana com un tot molest. Hi ha la querella contra la presidenta del Parlament i la judicialització del "processisme". En contrapartida, la fiscalia del Suprem demana i justifica arxivar les converses gravades del ministre Jorge Fernández amb el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya en les quals no falten referències explícites a com perseguir polítics independentistes, utilitzant diners públics i menyspreant l'Estat de dret. El ministeri públic arriba a la justificació tautològica que és lògic que els homes importants parlin de coses importants.

La democràcia espanyola és de perfil baix. La dreta espanyola sap fer servir el seu mitjà natural --el poder de l'Estat-- i tots els seus ressorts, mentre roman sorda a qualsevol proposta de negociació i ignora en nom de la legalitat el 48% de l'electorat català. Són especialistes a projectar les ombres a les parets de la caverna, la qual cosa accepta bona part de la societat espanyola. A Catalunya, mentrestant, maten els seus fantasmes. I Franco i el seu cavall roden per terra.