Cony, aquesta paraula de moda

Hi va haver un temps en què algunes dones atribuïen als homes el mal costum de pensar amb la tita. Pensar amb la tita era ser presoner, però amb molta honra, dels instints més primaris. D’un home que pensés amb la tita, una dona no se’n podia fiar. Un home que pensava amb la tita no valoraria una dona en el seu conjunt, intel·lecte i físic, sinó que només s’aturaria a valorar si una noia era prou atractiva per a aquesta part del cos amb què pensava, la tita. Jo coneixia homes així de transparents, alguns fins i tot em feien gràcia pel seu primitivisme evident, però no eren el meu tipus. N’hi havia que defensaven que fins i tot aquells homes que aparentaven més sofisticació intel·lectual, a l’hora de la veritat, pensaven amb aquesta part concreta del cos que assenyala, segons la inclinació del seu angle, el que un home ben constituït pensa.

Van ser molts anys de sentir allò de: “Ho faig perquè em surt dels collons.” Gairebé de manera inconscient, algunes, jo crec que les més llestes, vam trobar homes que tenien un pensament més sofisticat i tanta capacitat com nosaltres de pensar amb el cap en alguns moments i de deixar-se portar pels seus instints quan tocava. D’alguna manera, sabent triar, vam demostrar que hi ha molts homes amb qui una relació igualitària és possible. N’hi ha. Els hem tingut com a parella i els hem criat. Homes que no tenen cap interès a mostrar-se com a espècimens dominats per instints animals, homes que no presumeixen del seu potencial, que no pensen contínuament en termes de caça.

Però ara hi ha un tipus de feminisme que no arribo a entendre, que tendeix a veure els homes com una massa compacta d’hormones, on uns individus no es diferencien d’uns altres. Sembla com si estiguessin infectats per aquest mal definit com heteropatriarcat del qual no poden escapar. Els pobres. És aquest tipus de feminisme al qual li agrada parlar en plural sempre i afirma “ens maten”, “ens violen”, com si convertissin totes les dones en víctimes: tant les vives com les mortes, les que han patit una violació com les que s’han hagut d’enfrontar a un simple poca-solta. Perquè de poca-soltes n’hi ha, sí, però el que cal predicar és la defensa, no el victimisme. Des dels 19 anys, com a treballadora me n’he trobat més d’un, però he après a parar-los els peus, i és una victòria que tinc al sac. No sempre els altres m’han tret les castanyes del foc.

I hi ha dones que han entès que la igualtat consisteix a pronunciar tantes vegades la paraula “cony” com ells ho van fer amb les seves paraules fetitxes, “tita” o “collons”. Igual que els homes reduïen les seves aspiracions al que expressés una part del seu cos, sembla que ara el cony ha pres el relleu. Considerem heteropatriarcal que un senyor actuï com li surt dels collons, però ens sembla progressista i transgressor parlar del nostre cony com a significant de la nostra llibertat. Una actriu porno, Amarna Miller, ens parla de porno feminista i ens explica que endarrerida que està Espanya perquè, pel que sembla, el que es considera important en termes d’alliberament de la dona és el que es realitza amb certa part del cos. Llegeixo que una jove feminista, Diana López Varela, publica No es país para coños, per mostrar-nos de quina manera encara no hem aconseguit la igualtat: interessant, però per què es tria un títol reduccionista que torna a insistir en aquesta separació arcaica de les tites a una banda i els conys a l’altra? L’altre dia, una artista plàstica va assenyalar que ella era nacionalista del seu cony. Bravo.

No tinc res en contra d’aquesta paraula, “cony”, la utilitzo amb força freqüència, però no com a reclam o per cridar l’atenció. Els qui la utilitzen com si fos transgressora haurien de saber que un terme audaç que es repeteix amb excessiva freqüència acaba sent, simplement, una vulgaritat, tant com una pel·lícula de pit i cuixa dels setanta, tipus El fontanero, su mujer y otras cosas de meter, o, encara pitjor, la demostració pueril d’una beneiteria ideològica que en dos anys sona ineficaç i antiga.

És clar que l’alliberament està lligat al sexe, però també a la interrupció de l’embaràs (vegeu Polònia), a la procreació (els nens no vénen de París, però opino que hi deu haver paraules més delicades per expressar d’on surten els nostres fills), a la igualtat laboral tant en llocs com en remuneracions, al tracte que se’ns dóna, a la consideració social com a iguals. Si sempre vaig sentir una mica de vergonya davant aquest llenguatge masclot, invasiu, ordinari, primari, entenc que les coses no es canvien fent servir el mateix estil. Per més que aquesta paraula, “cony”, en la intimitat pugui sonar a desig, a desig amb amor. O sense.