Desacatar no és una opció

Era previsible, coneixent el gremi. Havíem dit en un altre article d’aquesta secció, "Baralles de lingüistes en el fang", que venien emocions fortes, en tant que l’IEC ja havia aprovat una sèrie de canvis que afectaven el més sagrat de la llengua, això és, la codificació ortogràfica, amb la simplificació de la llista dels diacrítics. Després de gairebé cent anys (l’ortografia actual prové del Diccionari ortogràfic de 1917, amb afegits dels anys noranta), s’afrontava la reforma més gran i les conseqüències podien ser funestes.

Els laments dels contraris han agafat ressons de tragèdia grega, s’ha cridat al desacatament i la insubmissió, s’ha identificat l’alteració d’una llisteta de mots com un atac frontal a la llengua i s’ha formulat una pregunta que, per si sola, pretenia refutar tota la proposta sota una dissimulada superioritat: "Calia?" Home, tant com caldre, no, és clar, hem funcionat durant molt temps amb un determinat sistema i ara no és imprescindible tocar-lo, a qui se li acut creure que els usuaris tenen dificultats amb aquestes paraules. Devia ser, doncs, que els membres de la Filològica estaven avorrits.

La conveniència de reduir la llista d’accents diacrítics no era pas producte d’una mobilització popular, ni d’una necessitat social, sinó de l’oportunitat de dotar de coherència interna un sistema que no en tenia, amb vista no a crear un problema on no n’hi ha cap (tal com afirmen els detractors), sinó a facilitar l’aprenentatge de l’ortografia a les generacions futures, que no se les hauran amb una llista de mots tan llarga. Joan Solà ja va tocar el tema a Lingüística i normativa (1990), on, a partir de les 90 paraules amb accent diacrític de llavors, qüestionava el manteniment de l’accent en mots de categories gramaticals diferents (pèl, pel), en els compostos (adéu, rodamón) i en paraules dialectals o d’ús baixíssim. I citant Francesc Ferrer Pastor, autor del Diccionari de la rima, esmenta una possible llista de 12 diacrítics, els que Ferrer considera imprescindibles. Poden ser aquests o els 14 que ara proposa l’IEC, en qualsevol cas es tracta de simplificar i racionalitzar el sistema.

La xarxa ha donat aquests dies molt de si, amb pràctiques que el mateix Solà ja criticava. Han aparegut multitud de frases comunicativament inversemblants que justificarien la necessitat de l’accent diacrític, com ara la dona dona un os a l’os, o el cafè m’agrada molt, com si la informació que proporciona una frase comencés i acabés en la mateixa frase, i no pas en el text i el seu context. I és clar, els partidaris de la reforma van procedir a fer el mateix, amb frases com a casa tens un ambient molt tens o una sabata d’una sola sola, tot demostrant que la comprensió del missatge no depèn d’un accent, sinó de la categoria gramatical del mot i del vincle de sentit que pren amb les altres paraules. Sempre podrem fer frases de laboratori amb ambigüitats insuportables, com ara la veu trista o joc de trons. Hi posem diacrítics?

Sigui doncs per dramatisme, sigui per fetitxisme (ja en parlarem, del fetitxisme ortogràfic), hi ha hagut qui ha posat el crit al cel i ha estat a punt de sortir a cremar-se com un bonze. En ortografia desacatar no és una opció: és fer faltes de manera deliberada, és creure que escriure és un carnestoltes, és aventurar-se per un sender que et porti a figurar a la història de la llengua com aquells que primer no complien i després sí. Ja va passar amb les Normes del 1913, i no seria bo que tornés a passar. En lloc de tramar frases ocurrents, el que convé és posar fil a l’agulla: primer hauran d’acatar les institucions, sobretot la Generalitat; la Generalitat, a través d’Ensenyament, haurà d’implicar-hi les escoles; al seu torn, les editorials de llibre de text hauran de refer els seus materials; d’un dia per l’altre els diaris s’hi hauran de posar també, i les editorials de narrativa i assaig hauran de fer saber als correctors que esperen l’aplicació de les noves normes. Hi ha molta feina per fer, i la llengua necessita usuaris a l’altura.