Aquella forma de llegir

Llegir, ara mateix, representa un acte indegut, ni tan sols subversiu, més psicoteràpia que forma de llibertat, més malaltís que existencial. Anem a l’enyor de les lectures monacals, amb les pàgines d’algun llibre sagrat assaborides per un lector en veu alta que venera la paraula perquè en vol saber el sentit. Després ja ve Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una societat que considera la lectura com una toxicitat tan nociva que els llibres s’han de cremar.

Tot sovint llegim un assaig o un article sobre quin futur té la lectura, però encara no aclarim per quina raó es ven un quaranta per cent menys de llibres, per què les llibreries tanquen, quina dimensió té la lectura digital, ni si hi ha un futur per a l’aventura del llegir. Tornen els apocalíptics i els integrats, o els que donen un marge triomfal a la cultura pop. I algú diu que el videojoc ja és l’eix central d’una cultura que té més de parc temàtic i de mortaldat cultural que de coneixement i esperit. Acostumem-nos a catalogar l’elitisme com una patologia.

Milers d’hores llegint al sofà de la sala ens han fet com som, com fullejar enciclopèdies sense buscar res en concret o mirar les làmines d’un llibre d’art en les grans hores perdudes. Per contrast, ara les bones vendes són els llibres d’autoajuda, que sovint semblen un manual exculpador per als qui s’estimarien més no ser lliures, no decidir i, sobretot, no perdre el temps llegint. Per exemple, a la França de Pascal els manuals d’autoajuda i d’espiritualitat a la carta són best-sellers. El sociòleg francès Jean-Pierre Le Goff parla de l’èxit el mètode “nova consciència”, inspirat en el budisme —la quarta religió a França— a fi de minvar l’estrès, i que a Holanda s’explica als professors perquè facin cursos de meditació als centres de primària. De ben segur que és una idea que ha passat pel cap dels pedagogs de la Generalitat. Tinguem “plena consciència”: és com si fos possible fer un reset de la naturalesa humana.

Correspon la lectura a una predisposició natural de les persones abans de qualsevol aprenentatge? Si fos així, com no sembla que sigui, n’hi hauria prou per refutar els fatalistes que parlen del crepuscle de la lectura. Ara bé: no tindria cap substància una cultura que no comptés amb la lectura, en paper o digital. És la penúltima línia Maginot.

Mentretant, i en conseqüència, no sorprèn que qui busca uns evangelis a les llibreries els trobi als prestatges d’autoajuda. Haurem de reescriure el Llibre de Job de tal manera que encaixi amb la nova emocionalitat. Per aquest camí, Noè era ecologista.