Diada, però menys

Milers de persones han sortit avui als carrers de Catalunya, en nodrides manifestacions. Els uns, en pro de la independència, als quals convocava l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Els altres, en favor d’ampliar l’autogovern i contra les seves retallades. Tots, en protesta per la regressió centralista dels governs de Mariano Rajoy, i en favor de la seva identitat nacional i de les competències autonòmiques.

Que això succeeixi per cinquè any consecutiu i sense haver aconseguit en aquest lustre cap meta de la qual enorgullir-se diu molt de la tenacitat del moviment nacionalista i secessionista.

Però no es pot ignorar que la Diada d’avui ha resultat molt menys concorreguda que les precedents. Aquesta dada hauria de ser alliçonadora, sobretot per als qui, com els seus convocants, la massivitat al carrer resulta més determinant que la majoria a les urnes.

Els ciutadans mobilitzats han arribat a una xifra entre la meitat i els dos terços d’edicions anteriors. Aquest descens, ben edulcorat per unes convocatòries descentralitzades, no equival al final de l’ímpetu independentista. Però sí que marca els seus límits i la seva incapacitat per reunir forces de refresc.

Des d’aquesta òptica, el més significatiu és que la menor assistència es produeix just quan el moviment dels comuns dirigit per Ada Colau –i no pels seus aliats d’Iniciativa– s’apunta a la convocatòria al·legant un sobiranisme indefinit i escassament coherent amb les prioritats de la majoria dels seus electors, més motivats per una agenda social que pel nacionalisme.

Quan algú s’apunta en l’últim instant a una mobilització que –malgrat la seva rellevància– decau just en el mateix moment, ha d’interrogar-se per la seva capacitat de mobilització, lideratge i habilitat per encarnar reivindicacions alienes. Els secessionistes han experimentat, malgrat el seu entusiasme mediàtic i la seva brillantor a vendre fracassos com a triomfs, un sever encara que gens definitiu revés; l’esquerra radical ha fet el ridícul.

La lectura política de la jornada ha estat a càrrec del president de l’ANC. Jordi Sánchez ha errat el seu diagnòstic com una confirmació a la urgència d’un inviable i absurd referèndum unilateral d’independència, per essència sectari cap als qui no comparteixen les seves bases. Llàstima, ja que de vegades l’encerta, sobretot en considerar que el seu moviment està fatigat i desconcertat.

I sobretot del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Les seves tesis són ambivalents. L’encerta bastant quan critica el Govern central per ser el primer a desconnectar de les preocupacions catalanes. Confon quan sosté que Espanya és una nació endarrerida per la seva incapacitat de forjar Govern (fet imputable a tots els qui, com el seu partit, participen en les eleccions legislatives i en el Congrés). I desconcerta en aferrar-se al seu objectiu secessionista però sense aclarir si a través d’unes eleccions constituents duplicades o no de referèndum –si bé el suggereix legal– per a l’any vinent. Molta energia política dilapidada.