La màquina de transcriure

A vegades sembla que Ramon Solsona (Barcelona, 1950), gràcies a la singularitat dels seus mètodes narratius i a l’afany de reflexionar sobre l’abast i els límits de la pràctica d’escriure, vulgui que se’l conegui com algú que no ve del món literari. A la seva última novel·la, L’home de la maleta, optava per transgredir clarament la normativa i el protagonista s’expressava a través de l’anomenat “català que ara es parla”, una barreja de castellanismes i fórmules col·loquials que es podia emparentar amb les proses de Robert Robert i Emili Vilanova, dos autors costumistes que també es podien recordar quan es llegia les esperpèntiques aventures de Maruja Díaz per convertir-se en la directora general de Felicitats Diverses de la Generalitat a DG: a totes dues novel·les, Ramon Solsona intensificava l’ús del que no era literari i enlairava la vulgaritat dels llocs comuns i les creences més estúpides al terreny de la literatura activa, i els personatges es revelaven al lector a través de les paraules que pronunciaven, com si es confessessin sense voler. El refinament a l’hora de reproduir els clixés delators de la personalitat de la gent té la seva contrapartida en el refinament que esmerça Ramon Solsona en el moment d’organitzar i distribuir el material anecdòtic, com si desarticular i fragmentar la narració fos la seva altra manera de dir que no vol saber res amb les convencions pròpies del relat considerat a la clàssica manera. A No tornarem mai més es repetia múltiples vegades el fil essencial de la història, i a Figures de calidoscopi,el que llegia el lector no tenia cap contacte amb la realitat perquè tot era mentida, unes figuracions de la fantasia de la protagonista en uns moments que té prou temps per perdre.

A Allò que va passar a Cardós el lector hi troba aquests dos ca<CL10.4>mins: d’un banda, el que es llegeix com una novel·la de suspens adopta la forma d’un reportatge d’investigació en el qual algú <VS1>—una dona innominada fins al final— vol aclarir els enigmes que van envoltar l’assassinat d’un guàrdia civil a la vall de Cardós l’any 1965, quan s’estava construint un gran complex hidroelèctric, s’excavaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior, i el Pallars canviava de fisonomia gràcies a l’afluència massiva dels treballa</CL>dors que s’instal·laven provisionalment en els campaments aixecats al voltant dels pobles. La investigadora aporta informacions extretes de revistes on es parla de l’època, s’ha de suposar que ficciona episodis —i aquest seria el punt més inversemblant d’Allò que va passar a Cardós perquè la crònica deixa de ser-ho i esdevé una cosa que no estava prevista: una “novel·la”—, i, sobretot, pregunta sobre els fets als supervivents que localitza. A la màquina de transcripcions de les veus que recull la investigadora, el passat i el present es comuniquen, però el que escolta el lector no és des de la literatura, sinó que es tracta d’una oïda que transforma el que escolta: la realitat dels discursos no es fonamenta en la “realitat” d’aquests discursos, sinó en l’exercici d’una oïda literària a través de la qual el que diuen els personatges, en el fons, és el que no saben expressar, o que expressen d’una manera que no els pot ser pròpia, com si estiguessin contaminats pels serials radiofònics que segueixen. El protagonista principal, que viu una història d’amor amb una dona casada, en un moment d’exultació li confessa el següent: “M’agradaria recordar-te sempre així, amb aquesta mirada que no sap si riu o plora i el vent que et deixa la cara llustrosa, i amb el meu mocador al cap que et fa més jove i més alegre”. I ella respon: “Jo només desitjo sentir-te sempre. Com ara. Vull sentir la teua veu que em trasbalsa com si m’omplissis de petons”. S’ha de dir que al Teleclub de Cardós també s’hi projecten pel·lícules i que el mossèn del poble n’està en contra.

Allò que va passar a Cardós pot fer recordar en algun moment una de les millors novel·les de Pep Coll, El segle de la llum, i, més enllà de la constatació del virtuosisme narratiu de Ramon Solsona i de la seva capacitat per atrapar veus, ofereix al lector l’oportunitat de començar la temporada literària amb una bona dosi d’intriga i costumisme històric i el vell instint fabulador que Joan Ferraté ja li va saber detectar.

'ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS'

Ramon Solsona

Proa

464 pàg. 20 euros