Les surrealistes eclipsades

Hi ha períodes de l’art en què els seus protagonistes desborden intensitat. Un d’ells és el surrealisme, en el qual pintors, escriptors i artistes en general semblen haver viscut la vida al límit, sense prejudicis ni convencionalismes. Després d’estudiar durant deu anys i publicar el 2013 un llibre sobre Dora Maar, la fotògrafa i amant de Pablo Picasso, però també una de les creadores més interessants i intenses del surrealisme, semblava normal que la crítica d’art Victoria Combalía es fixés en les seves germanes petites, un pom de dones que han quedat eclipsades pels seus companys i amics masculins, però que van exercir un paper destacat en la creació de les primeres dècades del segle XX. Valentine Hugo, Nancy Cunard, Peggy Guggenheim, Kiki de Montparnasse (l’única d’origen humil de les sis), Maria-Laure de Noailles i Joyce Mansour són les protagonistes de Musas, mecenas y amantes. Mujeres entorno al surrealismo (Elba), un llibre bell en el qual queda palès l’amor per l’art per aquest grup de dones fascinants i desinhibides.

"Entorn dels creadors surrealistes, sempre apareixen dones assistint a esdeveniments, signant manifests, com a xicotes, amants, còmplices i companyes, però només de forma puntual, se les anomena en els peus de fotos, apareixen en els cafès, en els viatges o les festes. Com Valentine Hugo, esposa de Jean Hugo, amiga íntima de Coucteau i bojament enamorada de Breton; Peggy Gugenheim com la dona de Marc Ernst, Nancy Cunard com l’amant de Louis Aragon, per la qual va voler suïcidar-se o Kiki de Montparnasse, la més simpàtica i disbauxada, que va ser amant de Man Ray que la va fotografiar en múltiples ocasions i va acabar sent el símbol de la bohèmia parisenca. Per això m’interessava investigar les seves vides i comprovar que van fer moltes coses per elles mateixes". Per això, Combalía no ha inclòs personatges com Gala en el seu llibre. "Era molt antipàtica per gairebé tothom. Era molt perversa, una persona que no enlluernava per la seva bondat i només era generosa amb Salvador Dalí, el seu marit, del qual va ser la gerent, però no va fer res més. És una musa clàssica", explica.

Les protagonistes del llibre són dones superactives i van realitzar múltiples activitats. Com Valentine Hugo, que va ser escenògrafa amb el seu marit, però tot el reconeixement se’l van endur ell. Era una il·lustradora molt bona de llibres. Mentre que Kiki de Montparnasse era una cantant reconeguda. "Era una gran professional i l’única per la qual sentia gelosia Edith Piaf", apunta l’autora. La mecenes més activa, a part de Peggy Guggenheim, que va encunyar l’eslògan que calia comprar un quadre cada dia, va ajudar molts artistes a sortir del jou nazi, com Breton a qui va pagar una mensualitat durant el seu exili americà, va descobrir Pollock i va reunir una gran col·lecció d’art que es pot veure en el lloc que va ser casa seva a Venècia (al jardí de la qual està enterrada juntament amb els seus gossos), va ser, segons l’autora, Maria-Laure de Noailles. "Ella i el seu marit van pagar per endavant una obra a Dalí que va utilitzar els diners per comprar-se la primera barraca de Portlligat. També va ajudar Picasso i va finançar a Luis Buñuel La edad de oro amb 260.000 francs després de veure el 1929 Un perro andaluz. Un suport que els va suposar l’expulsió dels cercles socials de l’alta burgesia parisenca".

Però la que Combalía reconeix que li desperta més simpatia és Nancy Cunard, "era poeta, periodista i durant la Guerra Civil va destacar per la seva militància a favor de la República i va escriure cròniques com les de Hemingway, encara que no va ser tan valorada. Va criticar els camps de refugiats i va ajudar els republicans exiliats. Va ser molt rupturista. Era una enamorada de la cultura africana i va mantenir una relació amb el músic de raça negra Henry Crowder, per la qual cosa va ser desheretada per la seva família".

També comparteixen aficions: gairebé totes beuen, fumen opi i tot tipus de drogues i són bastant lliures en la seva vida sexual. "És el normal, ja que l’ambient artístic i la creació estava molt unit a les drogues. Peggy no bevia però els seus marits eren uns borratxos i ella, segons es dóna a entendre en totes les seves biografies, era molt promíscua, gairebé una nimfòmana, que comprava tothom qui volia", explica la crítica.

Algunes van ser titllades de boges, com Kiki de Montparnasse i Nancy Cunard. "Eren dones independents, amb molt caràcter i desinhibides amb comportaments contraris als normals per la burgesia, a la classe de la qual pertanyien la majoria. Ser diferent té els seus problemes", explica l’autora que considera que no existeixen dones com elles en l’actualitat. "Que compleixin amb tots els seus requisits cap. La societat dels anys 20 i 30 no és la d’ara. Potser Francesca Thyssen, la filla del baró. Em consta que fa molt pels artistes, però desconec si la seva vida sentimental és tan intensa com la d’elles", conclou.