Peralada viu amb emoció la seva primera ‘Turandot’

Mario Gas va encertar en el seu vaticini. Va dir que el seu primer muntatge de Turandot, estrenat dissabte al Festival Castell de Peralada (Girona), podia agradar o no, però, al marge de la proposta escènica, estava convençut de l’èxit de l’espectacle per la brillantor de l’elenc vocal. I ha estat així. L’última i inacabada òpera de Giacomo Puccini, inèdita al festival empordanès, ha tingut un baptisme vocal de luxe gràcies a la immensa Turandot d’Iréne Theorin i la commovedora Liù de Maria Katzarava, en una versió teatral de tall tradicional, sense riscos, sota la batuta disciplinada de Giampaolo Bisanti.

Turandot amaga molts misteris. Quan Arturo Toscanini en va dirigir l’estrena a la Scala de Milà, el 25 d’abril del 1926, va aturar la funció després de l’última escena que Puccini va deixar escrita, en què Liù mor. Va deixar la batuta i, després de girar-se al públic, va dir: “Aquí conclou l’òpera, perquè en aquest punt va morir el mestre. En aquesta ocasió, la mort va ser més forta que l’art.” L’endemà va dirigir l’òpera amb el final del tercer acte completat per Franco Alfano i, des de llavors, Turandot viu als escenaris sense desvelar el seu enigma final.

El somni de Puccini era culminar l’òpera amb el més bell duo de tota la seva obra, en una escena que fes creïble la transformació de la cruel princesa Turandot en una dona enamorada de Calaf. Ambicionava glorificar el sentiment de l’amor com a poder invencible, capaç de transformar l’ésser humà, però va morir mentre ho intentava.

Alfano va completar l’obra sense assolir la inspiració pucciana, però, tot i que hi ha altres finals, com el de Luciano Berio, el seu continua sent el que més s’utilitza i Gas l’encerta presentant-lo en una atmosfera gairebé de versió concertant. La història disposa de recursos senzills, deixa el protagonisme a l’emoció del cant, i sorprèn amb un final molt inspirat gràcies a l’escenografia encertada de Paco Azorín, una estructura giratòria que evoca l’encant d’una pagoda i se simplifica en cada acte, il·luminada amb sentit poètic per Quico Gutiérrez.

El vestuari d’Antonio Belart resulta una mica confús en una barreja d’èpoques, des de la Xina mil·lenària a l’esmòquing dels tres ministres, des de la revolució de Mao a una estètica que cerca la complicitat en els referents de Joc de trons.

Musicalment el muntatge funciona bé. Puccini va buscar una teatralitat diferent que explora el simbolisme de la rondalla mil·lenària de la princesa Turandot amb sensualitat i lirisme; Bisanti va anar directe al gra i, va donar relleu a l’extraordinària actuació del Cor Intermezzo i el Cor Infantil Amics de la Unió, molt més convincents que l’orquestra del Liceu.

Vocalment, va impressionar la poderosa Turandot de la soprano sueca Iréne Theorin, d’accents vibrants i dramàtics i aguts sòlids, en la línia de les grans veus wagnerianes que han triomfat en aquest paper. Un pèl nerviosa en el primer acte, la soprano mexicana Maria Katzarava es va anotar un triomf al final amb una interpretació de Liù d’accents commovedors i força teatral.

El tenor italià Roberto Aronica va aguantar el tipus com a Calaf, segur, tot i que poc refinat en els matisos més lírics. Bé el baix italià Andrea Mastroni, un Timur d’accents nobles. Impecables, per veu i encert teatral, el trio de ministres imperials format pel baríton Manel Esteve i els tenors Francisco Vas i Vicenç Esteve Madrid; també es va gaudir del bon ofici del tenor Josep Fadó (Altoum) i el baríton José Manuel Díaz (Mandarí).