Les prostitutes dels Jocs Olímpics

Som en un club nocturn de la turística Copacabana, quan queden menys de dues setmanes per als Jocs Olímpics. Els carrers dels voltants cremen amb la presència de desenes de dones que busquen diners a canvi de sexe. Però aquí dins l'avorriment impera fins ben avançada la nit. Als sofàs, amb l'esquena cansada, petits hematomes a les cames i ungles llargues amb esmalt fluorescent, sis dones de tot el Brasil expliquen les seves històries. La conversa continuarà durant la setmana en un altre club nocturn, al centre de Rio, on treballen de dilluns a divendres, al pis de luxe on conviuen amb set dones més i al taxi que les porta cada dia a treballar, als clubs o fins a la platja.

Cadascuna d'elles porta tatuada una història: hi ha una auxiliar de necròpsia, una hostessa de vol, una estudiant de fisioteràpia, una aspirant a massatgista amb el Nou Testament a la bossa i diverses mares. També hi ha una miss i una futura enginyera industrial que no van voler concedir entrevistes. Totes elles tenen en comú tres coses: es fiquen al llit amb homes per diners, odien la seva feina i han vingut a Rio a fer una petita fortuna durant els Jocs Olímpics. Comparteixen també el somni de tornar a començar: després dels Jocs, totes s'imaginen recuperant una vida normal.

Qui va portar aquestes dones a la ciutat, i en continuarà portant més fins al final dels Jocs, és un matemàtic que mai havia treballat amb prostitutes, que ha entrat en el negoci amb un soci també sense experiència. No pretenen fer-se rics, però es van afanyar a inaugurar un local al centre de la ciutat per no perdre l'impuls turístic de l'esdeveniment que portarà la torxa olímpica a pocs metres d'aquí. Van decidir atreure dones d'altres Estats perquè els clients locals diuen que es cansen de tenir sempre les mateixes ofertes, però, en realitat, portar dones de fora, allotjar-les en un pis on ells mateixos dormen i oferir-los el transport ajuda a tenir-les controlades i evita que faltin a la feina o que causin problemes per por que les expulsin.

És l'hora de l'esmorzar en un pis de quatre dormitoris en una urbanització de luxe amb vista a les palmeres imperials del Jardí Botànic. A la cuina, la Luiza (tots els noms són ficticis) prepara un deliciós plat típic amb gambes, una excepció en una dieta que, en general, és a base de pollastre i carn. Hi ha dos torns perquè mengin les 13 dones que hi viuen. El primer ha de sortir a la una de la tarda camí del club, que atreu clients encorbatats després que tanquin les oficines, i el segon surt a les tres de la tarda. Mengen i intenten repetir. El seu proper àpat serà un pa amb pernil, a peu dret, al club.

La Luiza té 32 anys, ha vingut de l'Estat d'Espírito Santo, a 500 quilòmetres d'aquí, i va aprendre a cuinar amb una dona que considera la seva mare, la directora de l'orfenat on va viure fins als 19 anys. Feia gairebé deu anys que no es prostituïa, però hi ha tornat després de separar-se del seu marit, per qui havia sortit dels clubs. Quan va començar a treballar com a prostituta, després de sortir de l'orfenat, les seves ambicions eren senzilles: comprar salmó i menjar cotó de sucre, luxes per a una nena sense infància. Avui ha de refer la seva vida i vol obrir un restaurant, però no té diners. Es va assabentar de l'oferta de venir a Rio a treballar en aquest club i la va acceptar. De mala gana. És tímida: "Fins avui no aconsegueixo entrar-los als clients", diu. La Luiza es quedarà a Rio fins al 22 d'agost, fi de la competició, amb l'objectiu de deixar els carrers enrere per sempre.

L'oferta que la Luiza i les altres 12 dones van rebre inclou el viatge d'anada a Rio, l'alimentació, el transport i l'allotjament gratuït. A canvi, estan obligades a treballar al club vuit hores al dia, de dilluns a divendres, a seduir els clients perquè consumeixin i a prostituir-se el màxim nombre possible de vegades cada nit. Els interessats paguen 100 reals (27 euros) per entrar al local, 300 reals (81 euros) per ficar-se al llit amb dones i 100 reals més per l'habitació. La prostitució no és un delicte al Brasil i està reconeguda pel Ministeri de Treball des del 2012, però el que els socis de la casa fan es considera proxenetisme, i es castiga amb fins a quatre anys de presó.

La Carol, plena de tatuatges a les cames i amb una llarga cabellera negra, és de São Paulo (a 400 quilòmetres de Rio), té 22 anys i no es desenganxa del Márcio, assegut a la butaca de la sala d'estar. El jove és el taxista responsable del transport de les dones, un home amb històries d'amor convulses i barrejades amb el negoci de la prostitució, que moltes nits es queda dormint en un matalàs a terra. Ella se li asseu a la falda, l'abraça i fa veure que l'està conquistant. Se sent molt sola, confessa. "El meu pare es va posar malalt i em vaig haver de vendre la moto per pagar les consultes. No em penedeixo d'haver decidit prostituir-me perquè hi vaig entrar per ajudar la meva família, però té un costat molt solitari, i això és el més difícil. Més que ficar-me al llit amb algú que no conec i que no m'agrada. No tinc nòvio, no estic a prop dels meus pares, ni dels meus amics", explica la Carol entre llàgrimes. "A finals d'aquest any vull sortir d'aquesta vida, vull casar-me, formar una família i treballar en el que sigui. No li desitjo això a ningú". Creu que Rio és el seu bot salvavides per aconseguir-ho.

La Thais, de 24 anys, va créixer en una família evangèlica i ha viatjat més de 1.200 quilòmetres per arribar fins aquí. Confessa que està pensant a abandonar temporalment la carrera de Fisioteràpia per estendre la seva estada a Rio durant tots els Jocs Olímpics. Vol estalviar més diners, invertir en un postgrau, estudiar anglès i viatjar a l'estranger. "No sé què fer. Guanyar més, però no em graduaré amb els meus col·legues i no sé ni què dir-los als meus pares". La seva família es pensa que ha marxat de vacances. "Mai li recomanaré aquest camí a ningú. Quan vaig començar, als 19 anys, vaig pensar que tot seria alegria, però l'alegria només va durar un mes. La meva por és no aconseguir sortir, perquè sempre trobo excuses per tornar. No són diners fàcils, però sí que són ràpids. És un vici del diable".

En la seva primera nit de feina a Rio, al club de Copacabana, on els japonesos acaben d'entrar i on els amos obliguen les dones a estar-s'hi fins a les sis del matí si no aconsegueixen un client, la Maria ja tenia al cap la idea d'anar-se'n. "Odio el que faig. Però és l'únic camí ràpid que tinc de fer diners, he buscat tanta però tanta feina i no ho he aconseguit... ", explicava vestida amb un bodi escotat de lleopard i una minifaldilla negra abans que la conversa fos interrompuda per unes mans picant tres cops. La María pensava quedar-se a l'apartament fins a la seva graduació com a auxiliar de necròpsia, al setembre, però va abandonar aquesta idea dijous. "Vaig venir amb l'expectativa de guanyar diners, haig de pagar els meus comptes, vull estudiar a l'estranger, però em van dir que hi hauria molt de moviment i no ha estat així", explica ja a l'autobús cap a Goiás, a 1.700 quilòmetres d'allà.

És probable que la María no sigui l'única que vegi com se li frustren les expectatives d'aquí al final dels Jocs Olímpics. Els grans esdeveniments esportius s'acostumen a veure com una font inesgotable de diners, però per moltes dones tot això no és més que fum. Un estudi de camp de l'Observatori de la Prostitució, de la Universitat Federal de Rio, va indagar, per mitjà d'entrevistes sobre l'impacte del Mundial del 2014, a les zones de prostitució més importants de Rio (Vila Mimosa, Ipanema, Copacabana, Lapa i el centre de la ciutat) i va arribar a la conclusió que va ser un mal negoci per a moltes prostitutes que van treballar als carrers. Segons l'informe, les dones van veure una disminució significativa del nombre de clients, tant per la concentració més alta de professionals del sexe a les zones més turístiques, com pel poc moviment en llocs com el centre de la ciutat durant els dies que van ser decretats festius a causa de l'esdeveniment. El porter del club de Copacabana on som diu, no obstant això, que en aquella època la cua de clients feia la volta a l'illa de cases.

La Martha, que va venir de São Paulo, té 22 anys, un somriure infantil i generosa i és una de les diverses mares solteres del grup. Els seus pares van morir i a Rio busca un futur per a la seva filla, que s'ha quedat amb la seva germana, a l'atur. Es prostitueix des de fa només dos mesos, "quan van començar a faltar coses a casa i no en teníem ni per comprar llet". La seva última feina formal ha estat en una botiga de xocolata. "No es pot criar un nen amb mil reals (280 euros), no?", explica. Els seus problemes, no obstant això, van més enllà de les compres al supermercat. Amenaçada de mort pel pare de la seva filla, que és a la presó, ha de sortir de la seva ciutat abans que ell quedi en llibertat per sentir-se fora de perill.

Entre les més veteranes del grup s'imposa la presència de la Tamara, alta, corpulenta i amb el pit i el cul més que generosos. Amb 29 anys, ja s'ha prostituït a tots els racons del Brasil, atreta per esdeveniments de tot tipus, i fins i tot va fer una gira per Europa. Criada en un col·legi de monges i amb un Nou Testament sempre a la bossa, el discurs de la Tamara és cru, sense intenció d'idealitzar una professió que també odia i que difícilment aconsegueix exercir sense drogues. "Vaig començar perquè volia anar a la universitat, però pregunta'm si he estudiat alguna cosa", provoca. "No. Però els diners vicien tant que no en saps sortir". Entre les mentides que envolten aquest món, la Tamara inclou el somni de deixar els carrers que totes les seves col·legues, i fins i tot ella, alimenten. "No existeix això de ser exputa, el que pot ser és que paris durant un cert temps, però després tornes al que saps fer millor", diu. "Estic desesperada per sortir, no mentiré. Però trobar feina no és fàcil. Què passa si ho deixo i torno a tenir problemes?"

Una setmana després de trobar-les per primera vegada, la convivència i les converses amb el grup van revelar alguna cosa més en comú entre elles: quan el soroll dels clubs s'apaga i el rastre d'alcohol i sexe es perd pel desguàs de la dutxa, ploren en silenci sota l'edredó.