Festival d’entrenament

"Aquest és un festival d'entrenament", explicava un dels responsables del Canet Rock. "El lloc és segur, agradable, està prop de casa (si passa alguna cosa, cop de telèfon i els pares estan aquí en un moment) i per 35 euros no es pot trobar un cartell més ampli. A més, aquí no es ve per cap banda en concret sinó per estar en grup. Després d'això ja es pot anar a Benicàssim". Millor explicació impossible.

Canet Rock és veritablement un festival d'entrenament, gairebé iniciàtic per a molts jovenets i jovenetes que probablement viuen per primera vegada la sensació de formar part d'una tribu molt més àmplia que el seu cercle d'amics. I  millor si per l'escenari desfilen alguns dels noms que habitualment omplen les play list dels seus mòbils però a Canet es ve a gaudir del fet musical en companyia. I més de vint mil persones són una companyia prou gran com per sentir-se ben acompanyat.

Només així s'entén que el mateix públic ovacioni amb igual fervor músics tan dispars com Manel, La Raíz, Els Pets, Aspencat, les velles cançons de Sangtraït o un fenomen tan friki i infumable com Miquel del Roig. El Canet Rock del segle XXI ha aconseguit en només tres edicions estar per sobre del seu propi cartell. És la festa i a la festa tot hi cap.

Canet Rock va ser una festa però també va haver-hi música. El llistó va anar pujant, ningú podia baixar la guàrdia encara que el públic era receptiu a qualsevol cosa que portés una mica de marxa.

Animal va fer ballar tots els que, a les sis de la tarda, s'havien atrevit a entrar. La pols i l'era va marcar el moment kitsch del dia i no va quedar clar si el públic va entendre de què anava la cosa. Josep Maria Mainat, sense arribar a les cotes de frikisme de del Roig, va fer una feliçment curta aparició acompanyat per la Dharma en paper de coristes (tampoc se'ls va sentir molt) per parodiar a Raimon, Llach i Pi de la Serra.

A partir d'aquí tot va canviar. Uns Manel en versió comprimida van coronar el primer vuit mil de la vetllada (ja era de nit i el camp estava replet). Serietat i comunicació a parts iguals. Amb Els Pets el públic va tremolar, tothom cantava i ballava. Els de Constantí van tornar a deixar clar allò que l'experiència és un grau, van arrasar. Milers de boques cantant Bon dia i agitant les seves samarretes serà probablement el moment per recordar d'aquest Canet Rock.

Quim Mandado i Martín Rodríguez van recuperar l'esperit de Sangtraït aportant bones dosis de heavy metal empordanès magníficament rebut per un públic que, per la seva edat difícilment podien recordar la banda i que, a més, acabava de levitar amb Manel i Els Pets, curiós. O no tan curiós: simplement reforça la idea de Canet Rock com un festival on s'hi ha de ser independentment de la música que soni.

Quan es va esfumar el record de Sangtraït tot el Pla de'n Sala va entrar en una perpètua convulsió marcada pels salts eixelebrats i els crits combatius. Primer va ser l'accelerat batibull de verbena de La Gran Pegatina. Van seguir, com si d'una unitat es tractés La Raíz, Ítaca Band i Aspencat.

Faltaven pocs minuts per les sis i el dia començava a aclarir-se quan Els Catarres van irrompre a l'escenari, pluja de serpentines inclosa. Les forces del personal encara no havien decaigut, es va tornar a cantar i ballar. El sol va començar a obrir-se pas entre els nombrosos núvols. Missió complerta. El descens cap a l'estació de rodalies va ser un peregrinar de cares cansades però tremendament felices.