La festa s’apodera del Canet Rock

18.000 persones van aplegar-se al Pla d'en Sala en el segon any del festival al ritme de la Dharma i Comediants. La festa s'apodera del Canet Rock, diuen que en el món de la música fa ja quaranta o cinquanta anys de (gairebé) tot. En la seva segona edició del segle XXI el Canet Rock va decidir sumar-se a l'afirmació convidant la Dharma i Comediants a celebrar els quaranta anys de la primera edició del festival. I a les 22.30 h, amb només quinze minuts de retard — cosa inusual en aquest tipus de maratons musicals— una enorme serp blanca va recórrer tot el recinte il·luminada per torxes i un comitè de capgrossos va donar la benvinguda a la Dharma, pastís de celebració inclòs. I va començar el moviment: la Dharma va incendiar un recinte que va entrar en efervescència amb proclames independentistes.

La festa es va apoderar del Pla d'en Sala i va convertir la segona edició del recuperat Canet Rock més en una celebració popular, inclòs confeti de colors, que en un certamen musical. Hores abans, com si es tractés d'un festival diferent, a l'interior del recinte es respirava tranquil·litat total. A partir de les quatre de la tarda el gran escenari havia entrat en moviment però el sol hi picava de ple i venia més de gust buscar una ombra (poques) per fer-hi una migdiada que acostar-se als altaveus per gaudir de la música. Un públic eminentment juvenil, en la seva majoria de quinze anys —elles també— aprofitava per gaudir del pícnic i de la companyia esperant les actuacions estel·lars en caure el sol.

En realitat tot Canet era un pícnic ocupat per marees multicolors de joves que es desplaçaven entre els quiosquets i les parades d'artesania degudament habilitats en el camí que conduïa fins al recinte des de l'estació de Rodalies, a la qual de tant en tant arribaven els trens. Uns combois que RENFE havia pintat per promocionar el festival d'un virolat color rosa. Vint minuts de passeig que podien fer-se eterns per les aglomeracions. També era lent l'ascens amb cotxe fins a les parcel·les habilitades com a aparcaments. A l'entrada del Pla d'en Sala, en canvi, els accessos eren ràpids i fluids, facilitats per una arribada esglaonada i poc apressada del personal que, fins i tot, s'entretenia acampant en la rodalia abans de decidir-se a entrar.

A les set de la tarda, quan el sol ja era bastant suportable, Joana Serrat defensava una proposta de gran interès, propera al folk nord-americà, amb molts matisos personals però que es perdia en la immensitat de la terra campa encara bastant buida. Si entre el públic hi regnava la tranquil·litat, darrere de l'escenari l'activitat era frenètica: retrobaments, abraçades, petons,... la flor i la nata del pop català exhibint amistat i companyonia.

Sanjosex va succeir Serrat en l'enorme escenari platejat. Molt de fum i molts convidats en la mitja hora llarga de Sanjosex, inclòs Quico Pi de la Serra, un dels noms que ja va estar al Pla d'en Sala en les Sis hores de cançó que van precedir el Canet Rock (llavors s'escrivia sense K).

Quan poc després de les vuit La Iaia va ocupar l'escenari, el Pla d'en Sala oferia ja un aspecte saludable i encara hi entrava gent. El grup va propiciar les ganes de festa del personal, que no va parar de moure's, ballar i moure els braços seguint les indicacions de la banda. Fins i tot algun castell humà coronat per una estelada va aparèixer entre la gentada que va respondre amb crits de “In-de-pen-dèn-cia”. I si La Iaia va fer ballar a tothom, Joan Dausà, primer, i Els Amics dels Arts, després, els van fer cantar.