Patriotisme espanyol

Els efectes psicotròpics de les victorioses nits electorals segurament alteren conductes, però tal vegada tinguin la virtut de fer aflorar ideologies en tota la seva rotunditat. Una de les consignes més corejades davant una seu tan visitada per la justícia com la del PP, en el madrileny carrer de Gènova, va ser “jo sóc espanyol, espanyol, espanyol”. Va haver-hi altres crits amb segones intencions i políticament molt més comprensibles dirigits al seu gran adversari: Units Podem. Aquest va ser el cas del cèlebre "Sí que es Pot", corejat sota una inusual escenografia de banderes populars i d’Espanya. Però que un partit que fa gala de no ser nacionalista, perquè és antitètic amb el seu suposat constitucionalisme, empri tant l’orgull patri comença a ser sospitós. És el joc que amb menys subtilitat dialèctica empren aquesta llista de governs populistes que poblen l’est d’Europa.

Per què criden “jo sóc espanyol”? Per què Mariano Rajoy, en el seu tan improvisat discurs des de l’altar de la pàtria la mateixa nit de les eleccions, va dir que el PP era un partit espanyol? Algú ho havia posat en dubte? Cal ser del PP per ser espanyol? Era per reforçar el seu perfil de bastió davant la maçoneria internacional, el comunisme i el separatisme? Era una resposta a aquest mapa d’Espanya en el qual només dues nacionalitats —Catalunya i el País Basc— escapen a l’uniformisme del color blau?

El lamentable i inquietant del cas és que els qui han fet un ús partidista de les institucions democràtiques pretenguin erigir-se en guardians de les essències pàtries. Les converses que fa només uns dies van transcendir entre el cap de l’Oficina Antifrau catalana i jutge en excedència, Daniel de Alfonso, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, són un exemple de la seva visió injusta de l’estat de dret. Aquestes comunicacions telefòniques entre dos patriotes —de Alfonso s’autojustifica amb un rotund “sóc espanyol”— fetes públiques pel diari Público posen en dubte totes les accions que la fiscalia i la inesgotable Advocacia de l’Estat han generat, seguint ordres del Govern central, contra, per exemple, els organitzadors de la consulta del 9-N. O què dir dels escrits apòcrifs de la UDEF contra polítics independentistes que elaborava un grup de policies —tal com va revelar aquest diari— suposadament dirigits per Eugenio Pino, director adjunt operatiu de la Policia del Ministeri de l’Interior?

¿Per què Mariano Rajoy, en el seu tan improvisat discurs des de l’altar de la pàtria la mateixa nit de les eleccions, va dir que el PP era un partit espanyol?

Hi ha moltes maneres de sentir-se espanyol, però només n’hi ha una d’entendre les llibertats i l’estat de dret. La idea de pàtria del partit que ha impulsat la llei mordassa està més a prop de la visió del premier hongarès, Viktor Orbán, que de l’esquerra espanyola. No hi ha res que s’assembli tant a un populista espanyol com un populista hongarès.

Les urnes han llançat el 26-J un mapa preocupant. El PP guanya a tot Espanya excepte a Catalunya i el País Basc. El partit més immobilista respecte a la situació catalana tornarà a governar a Espanya. Quina oferta fa davant el laberint català? De moment, el tancredisme i la guerra bruta policial contra l’independentisme han estat les credencials de Mariano Rajoy en els seus quatre anys al capdavant de l’Executiu. Les afirmacions patriòtiques com les de la nit electoral no ajuden a desencallar situacions que demanen molta cintura política.

El full de ruta dels independentistes catalans, que van arribar al 48% dels vots en les últimes eleccions catalanes, apareix a ulls d’una part de l’electorat com una aventura confusa, molt semblant a una declaració unilateral d’independència sense un trist aliat internacional. Potser això explica la segona victòria consecutiva en unes generals d’En Comú Podem. Hi ha una voluntat explícita d’almenys una quarta part dels votants catalans per buscar una solució que passi per un referèndum acordat. Però si el PP no canvia la seva estratègia i posa sobre la taula una proposta fins ara inexistent, la situació seguirà enquistada. La continuïtat de la recentralització i l’ús injust de l’estat de dret, desenvolupat en l’última legislatura pels populars, dóna ales a l’independentisme català. Ja va succeir amb l’Esquerra de Josep Lluís Carod-Rovira. Els republicans van obtenir els seus millors resultats quant a nombre de vots en unes generals quan la versió més feréstega del PP imposava la seva llei. Encastellar-se pensant que ja baixarà el suflé, al mateix temps que es potencia el nacionalisme en l’extrem oposat no sembla el més intel·ligent. Acostuma a passar el contrari.