Una casa amb pols lunar

Un gran disseny és bo aquí o a la Lluna. Literalment. La tècnica és la mateixa: analitzar bé l’entorn i els usos, recórrer a materials locals i esforçar-se per crear un producte útil i bell... Són els passos que l’equip liderat per l’arquitecte belga Xavier de Kestelier, del prestigiós estudi Foster+Partners, ha seguit per projectar la construcció d’habitacles a la Lluna i a Mart. La seva construcció es faria mitjançant la tecnologia d’impressió additiva o 3D i fent servir regolita, nom de la pols mineral que recobreix tant el satèl·lit com el planeta.

Tots dos projectes s’han fet sota la mirada de l’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA. Mentre que en els assumptes terrícoles la impressió 3D encara busca consolidar-se com a nou paradigma industrial, ambdues agències ja veuen en aquest mètode la solució a alguns dels problemes que planteja una futura colonització espacial. De Kestelier és un dels finalistes al concurs d’idees 3D Printed Habitat Challenge, llançat pel Govern dels Estats Units i America Makes —societat publicoprivada que impulsa la tecnologia d’impressió 3D— per plantejar solucions per assentar-se al planeta vermell.

“Portar material allà per construir refugis o estacions és immensament car. Uns 2.000 euros cada quilogram. Aquesta és una solució molt més econòmica”, explica l’arquitecte, que participa en el saló In(3D)ustry que organitza Fira de Barcelona. Foster+Partners assaja des del 2004 amb la impressió additiva i va decidir iniciar l’aventura espacial convidat per l’ESA.

"Dissenyar per a l'espai et permet qüestionar-te la utilitat de coses que a la Terra dónes per descomptades"

La idea sona complexament simple. Enviar a la Lluna una missió no tripulada que planti un esquelet inflable i tres robots que recullin la regolita i al mateix temps l’imprimeixin sobre el motlle, capa a capa, unint-ho amb un material adherent. En el cas de Mart, explica l’arquitecte, s’està pensant a usar microones per fondre la substància. Després de mesos de feina, una gran petxina sòlida recobriria tot l’esquelet deixant, per exemple, finestres per a la llum natural. “El primer que cal tenir en compte són les condicions extremes. T’enfrontes a meteorits que cauen a 18 quilòmetres per segon, rajos gamma i canvis bruscos de temperatura. La petxina és un escut de protecció”, explica.

Fins al moment tot són prototips i De Kestelier no s’atreveix a quantificar econòmicament el projecte. Les proves s’han fet amb cendra volcànica portada d’Itàlia, que ofereix condicions similars a les de la regolita, i en una càmera de buit.

El projecte de Mart té reptes afegits. “El problema principal és que està més lluny i la comunicació és difícil, però les condicions atmosfèriques són més propícies per a la construcció”, diu De Kestelier. Allà es planteja que els robots siguin molts més (un centenar) per garantir l’èxit en cas d’alguna fallada. Seran molt més petits i s’especialitzaran en tasques de recollida, transport i construcció. “Com un exèrcit de formigues”, explica.

L’equip interdisciplinari de disseny de les bases està compost per 25 persones: arquitectes, enginyers, experts en materials, informàtics... “Mai escollim algú centrat en una sola àrea. Per dissenyar una cosa així has de tenir una visió molt àmplia i habilitats digitals marcades”, explica l’arquitecte.

“Dissenyar per a l’espai et permet qüestionar-te la utilitat de coses que a la Terra dónes per descomptat. Cada detall és fonamental i et canvia la manera de veure el que és necessari”, diu De Kestelier, que encara veu verda l’aplicació de la impressió 3D a la indústria. “Hi ha també molta sobreestimació”, afegeix.

Els plans de la NASA impliquen que quan arribi la primera missió humana a Mart ja estigui a punt la seva casa polsegosa. Una cosa similar al que es va veure a The Martian, la pel·lícula de Ridley Scott amb Matt Damon que es va estrenar l’any passat. “Ja no veus les pel·lícules de ciència-ficció amb la mateixa il·lusió. Hi veus tots els errors”, afegeix fent broma.