Un rèquiem per a Anatole

És possible que allò més general i constant a tota la història de l’art hagi estat una lluita sorda, a mort, contra la mort. Res no ho fa pensar a partir del moment que l’art va perdre tota aura (Walter Benjamin), o, el que és el mateix, d’ençà que l’art —música, literatura i arts plàstiques— va abandonar el seu caràcter ritual, litúrgic, sacrificial... religiós, comptat i debatut. Hi ha autors contemporanis en què aquest rerefons de l’art —si no és que hem de dir que és un pre-fons, un avançament de l’etern que comporta la mort— és de molta evidència: així a la pintura de Marc Chagall, en què un violinista en un terrat o volant en l’aire no és solament una citació de les llegendes hasídiques dels jueus de l’Est, sinó un avís, un suggeriment, de l’eternitat que sosté, misteriosament, la producció de tot artista. Igualment, no cal anar a parar a la poesia mística per considerar la literatura un espai emparentat amb l’etern i el més enllà; ni cal pensar solament en els rèquiems que Rilke va escriure per a les seves amigues traspassades o els elogis fúnebres de Bossuet, les Cartes a Lucili de Sèneca o la melancolia de Safo. Directa o indirectament, la mort —ella no és res, per instantània, és més aviat el que la succeeix, secret— sosté i dóna categoria essencial a tot acte de creació. Queden fora d’aquesta generalització totes les frivolitats en matèria artística que s’han vist als darrers decennis, quan l’art ha sucumbit, amb gran estrèpit, davant la materialitat absoluta del mercadeig.

Stéphane Mallarmé (1842-1898), un dels més críptics i essencials poetes del XIX francès, no va ser aliè a aquest pensament: no és que l’art ens sobrevisqui i ens faci immortals (vanitas vanitatum!), és l’eternitat la que impregna, com una profecia acomplerta abans de la mort mateixa, tota creació. La creativitat, paraula que avui es fa servir per designar qualsevol ximplesa pueril, seria, en aquest sentit, la capacitat de la gent de lletres i d’arts de fer-se, en vida, amb el més enllà insondable: la creativitat és tot allò que, positiu, s’alimenta de la negativitat de la mort. Quan Mallarmé escrivia, en el seu elogi fúnebre d’Edgar Allan Poe, el vers famosíssim: “Tel qu’en Lui même l’éternité le change”, no volia dir que l’eternitat converteix un poeta en immortal, sinó que només l’eternitat acaba de donar sentit a tot allò que un poeta ha escrit des que s’hi va posar, mogut sempre —o temps enrere— per una pruïja que no admet cap anàlisi ni cap desconstrucció.

Aquesta creença de Mallarmé, que també es troba en els seus tombeaux per a Baudelaire i per a Verlaine, arriba al zenit amb el llarg poema, només esbossat, escrit en octavetes, dedicat per l’escriptor al seu fill Anatole, mort als vuit anys. Mallarmé degué escriure aquests esbossos l’hivern següent a la mort del seu fill i mantenen, doncs, la real presència d’una malaltia, una mort, una eternitat d’infant, un dol. Jean-Pierre Richard els va recollir i publicar amb molt de seny el 1961, i ara es troben també a l’edició de La Pléiade. Per desgràcia, Richard mai no va escriure un llarg comentari sobre aquests esbossos, quan és justament l’esbós el que es presta més a una interpretació oberta i il·limitada; tampoc ho va fer Paul Bénichou al seu Selon Mallarmé, de 1995. Sembla com si els intèrprets estiguessin massa tocats per la mania de la perfecció i l’acabament, quan, de fet, en els apunts i els esborranys es troba la llum més gran que es pot donar a un poema. Anatole és mort, però la idea mateixa de la mort va més enllà que aquest ésser: el poema, amb un peu a l’eternitat, recull i ajunta els membra disjecta del que ja no és: “[El] pare ho ajuntarà tot més tard prologant el seu ésser, reabsorbint...”, llegim al full núm. 117. I al núm. 38: “Ell no en sap res... idea allà / sí, agafem-ho tot / damunt nostre, llavors la seva / vida ... / ja que [és] sinistre / no saber / i no ésser més”.

Ningú no s’havia atrevit, fins ara, a traduir al català aquests fragments —com ho són els de molta poesia antiga grega, posem per cas—, potser per deslligats i aliens a l’evidència. Però és al contrari: aquesta obra imperfecta de Mallarmé posseeix més càrrega de sentit en la mesura que només diu una aproximació al que s’hauria pogut dir. Ara s’hi han atrevit dues escriptores molt notables, Rosina Ballester i Josefa Contijoch, en un llibre que s’acaba de publicar: Stéphane Mallarmé, Per a una tomba d’Anatole, amb pròleg de Lluís Maria Todó (Palma de Mallorca, Lleonart Muntaner, 2016). “Que mai / ulls futurs, / plens de terra / no es / velin de temps”. És el temps del poema: l’eternitat de la mort arreplegada damunt el temps, poema que neix de l’etern i es satisfà en una eternitat, paraula feta.