Cambó, corrupció multinacional

Suborns, compra de polítics, donacions que pagaven campanyes electorals... Francesc Cambó, l’ànima de la Lliga, va presidir durant 20 anys la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE), una firma experta a deixar maletins als despatxos pertinents a canvi d’aconseguir llargues concessions d’explotació, evadir impostos i mantenir unes elevades tarifes als ciutadans. Ja se sap que companyies elèctriques i poder polític són dos pols que s’atrauen amb tanta força que sovint costa distingir-los, tal com demostra la història ben recent.

L’historiador Borja de Riquer (Barcelona, 1945), expert investigador del dirigent conservador català, documenta amb profusió tots aquests vincles a Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política, acabat de publicar per Edhasa. Estem davant un llibre exhaustiu sobre el vessant argentí del polític que fou dos cops ministre d’Antonio Maura i que aplaudí el cop d’Estat de Primo de Rivera i l’aixecament franquista. Era el mateix home que impulsà la Bernat Metge i fou gran col·leccionista d’art. En definitiva, un personatge polièdric de qui es desconeixien molts detalls del seu pes i el seu pas al capdavant d’una companyia presidida per un lema que mai no ha passat de moda: obtenir els màxims beneficis no ja sense cap mena d’ètica, sinó directament vulnerant les lleis. De fet, el terme chadista a l’Argentina era fins fa ben poc sinònim de trepa, venut, corrupte o polític sense escrúpols.

Com comença tot. El Tractat de Versalles va imposar condicions draconianes a Alemanya en acabar la Gran Guerra. La potència derrotada —al marge d’altres penalitzacions— havia de pagar la fabulosa xifra de 132.000 milions de marcs-or. La por a la confiscació —Alemanya la quantificava en uns 50.000 milions de marcs— va fer que els accionistes de la Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad (CATE) es plantegessin desgermanitzar la societat. Borja de Riquer explica com els dirigents del hòlding Societé Financière de Transports et d’Enterprises Industrielles (Sofina), de la mà del jueu nord-americà Dannie Heineman, van idear una venda fictícia de la CATE a un consorci de bancs i empresaris espanyols, ja que Espanya havia estat una potència neutral a la Primera Guerra Mundial. L’operació de naixement de la nova companyia, la CHADE, la lideraria Francesc Cambó, que era un vell conegut de Heineman, ja que havia adjudicat a Sofina l’explotació del servei de tramvies de Barcelona el 1905, prorrogada el 1911.

Cambó donava un vernís de versemblança a aquesta venda fictícia en què participaven els bancs Central, Urquijo, Vizcaya, Barcelona i Arnús-Garí. L’operació es va negociar a la seu de l’AEG a Berlín, on es van estendre els contractes de la nova CHADE. El líder de la Lliga va guardar una plaça al consell d’administració per al seu amic Joan Ventosa i Calvell —ministre de la Restauració i company de partit—. “He reservat per a tu una plaça al Consell (aquest any tocaran 40 o 50.000 pessetes per a cada conseller) i un paquet d’accions alliberades. Estic veient que tu i jo hauríem de venir sovint”, escriu Cambó a Ventosa. Alfons XIII i Eduardo Dato van ser informats, en audiències respectives, de l’operació pel líder de la Lliga. D’aquesta manera es constitueix la societat el febrer de 1920. Com que havia d’aparentar que era espanyola, el consell d’administració, d’entrada, només va comptar amb persones d’aquesta nacionalitat. La CHADE va comprar SIDRO, empresa propietària, entre d’altres, de la Barcelona Traction Light and Power, La Canadenca, fundada per Pearson i escenari el 1919 de les vagues per la jornada de vuit hores.

Suborns, diaris fidels i polítics en nòmina. Els negocis heretats per la CHADE de CATE a l’Argentina eren prou importants. A partir de 1927, Cambó, a més de Ventosa, col·loca en llocs de direcció altres col·laboradors seus de la Lliga, com Vehils, Andreu Bausili i Josep Maria Casabó. Després d’un cop d’Estat que el 1930 liquida el govern del president Hipólito Yrigoyen, s’inicia una etapa d’executius conservadors coneguda com “la dècada infame”, que curiosament coincideix amb els millors anys en les relacions de la CHADE amb el poder. No era gens estranya aquesta versatilitat per a un col·lectiu d’homes acostumats a tenir tractes privilegiats d’ampli espectre: no només amb el general Primo de Rivera, sinó també amb socialistes com Indalecio Prieto.

La multiplicitat de registres la van utilitzar a fons. Si les crítiques de la premsa eren fortes, se subvencionaven mitjans com El Diario per defensar les elèctriques i els interessos dels ferrocarrils britànics al subcontinent. El Diario rebia de la CHADE una subvenció de 2.400 euros, però La Razón en cobrava 18.000. Cambó no era partidari de comprar diaris; això desprenia el tuf colonial d’estar al servei d’empreses de la vella metròpoli. El millor era tenir “bona relació” amb periodistes.

Els diners ho podien tot, i a Buenos Aires eren tan freqüents els abusos de tarifes per serveis com inexistents eren les tasques de fiscalització dels poders públics. Es donaven períodes d’explotació per a decennis i les elèctriques només es preocupaven del gran negoci: la conurbació de Buenos Aires. La resta del país no interessava.

Mentre la productivitat de la CHADE s’incrementava, el preu mitjà del kilowatt/hora gairebé no va sofrir modificacions. La prepotència va assolir extrems insòlits. La CHADE va arribar a querellar-se contra les associacions ciutadanes que denunciaven els abusos de les elèctriques i que estimaven el frau fiscal de la companyia en 32 milions de pesos (6 d’octubre de 1933). Aquesta pretensió es va arxivar, ja que “el govern necessita de la CHADE per solucionar els seus problemes; aquests dies ens han prestat 70 milions de pesos i no és possible que un govern que no ha aconseguit col·locar un emprèstit, es posi de cul amb una empresa que tants serveis li fa”, va assegurar Germinal Rodríguez, que presidia la comissió sobre el frau de les elèctriques. La sensació d’impunitat era tal que la CHADE comptava amb el suport del president de la nació, el general Agustín P. Justo, el qual va buscar una “solució amigable”.

En aquesta línia, el 27 de desembre de 1933 l’Ajuntament de Buenos Aires aprovà un document favorable als punts de vista de la CHADE que ho deixava tot en mans de la concòrdia; això és, de la companyia. Tot plegat va provocar la retirada dels regidors de l’oposició. Els miracles no paraven de succeir-se. El procediment emprat per la companyia per subornar el president Justo i els membres del seu govern era visitar-los als seus despatxos respectius i deixar oblidat un maletí amb diners, explicà el fill de Josep Maria Casabó, home de confiança de Cambó.

Amb els anys, els sistemes es van perfeccionant. Per exemple, el 1937 la CADE —nom aleshores de la CHADE— va pagar suposadament a 17 regidors de la Unión Cívica Radical i de la Concordancia (conservadors) uns 100.000 pesos a cada un. El mateix intendent hauria cobrat mig milió de pesos. Aquest va ser un desemborsament especial fruit de les incerteses de la Guerra Civil espanyola.

La Guerra Civil espanyola i el canvi de terç. La situació plantejada amb el Tractat de Versalles es va tornar a repetir amb la Guerra Civil espanyola. No cal ni dir que la CHADE va donar suport econòmic als colpistes. El mateix Cambó va fer donació de 380.000 pessetes al franquistes a París. Vehils i Bausili apareixien entre els promotors del Socorro Blanco Argentino pro Reconstrucción de España. El Conde de Guadalhorce, que més tard seria detingut per frau, presidia la Compañía Hispano-Argentina de Obras Públicas (CHAPODYF) —única firma realment espanyola a l’Argentina— i també figurava a la llista d’entusiastes franquistes. La situació a Espanya i la possibilitat que el govern legal de la República intervingués la companyia van fer recuperar les velles pràctiques d’enginyeria financera, aquest cop amb la participació avant la lettre del Panamà com a paradís fiscal convenient.

En carta a Ventosa, escrivia Cambó: “Crec que no es pot pensar en cap societat belga perquè si Espanya cau en el comunisme, França i Bèlgica ho faran poc després”. Calia desnacionalitzar CHADE com a empresa espanyola per tal d’evitar “un cop de mà del govern roig”, en paraules d’Andreu Bausili. Però no tothom apuntava en la mateixa direcció, segons explica Borja de Riquer, i el més complicat era convèncer Franco i la Junta Militar de Burgos de l’operació que es tractava d’una pressió de les autoritats argentines. I, sobretot, calia evitar pagar impostos. Així, la CHADE es convertí en Compañía Argentina de Electricidad (CADE), procés en què es va “comprar” mig Partit Radical. Els regidors d’aquest partit van presentar al Consell Deliberant de Buenos Aires (òrgan legislatiu de la ciutat) exactament la mateixa proposta que havia elaborat la companyia. L’escàndol era tan gran que el mateix Cambó assegurà estar davant “d’una de les ofenses més grans que ha patit l’Argentina”.

Deu anys després, la comissió presidida pel coronel Matías Rodríguez Conde va demanar inútilment la dissolució de la companyia per haver comès delictes de suborn, evasió de capitals, falsejament de balanços, impagament d’impostos i tarifes abusives. A més, es va descobrir que una dotzena de regidors radicals que van votar a favor del traspàs havien vist els seus comptes corrents inflats en uns 100.000 pesos cada un a inicis de 1937. L’empresa havia pagat, a més, la construcció de la Casa Radical del carrer Tucumán de Buenos Aires. Cambó transmetia a Vehils —que va fugir a l’Uruguai davant la seva detenció imminent— la seva preocupació per l’increment i la discrecionalitat de les “despeses confidencials” destinades a pagar periodistes i polítics. La comissió Rodríguez Conde coneixia perfectament l’entrellat financer de [TEX]la companyia, en el qual no mancava una empresa panamenya —Sovalles— per diluir les pistes.

L’operació, tal com es va dur a terme, explica De Riquer, disgustà Cambó: feia minvar el seu poder davant Dannie Heineman i això el va deixar sol. La proposta va ser beneïda pel Consell de Ministres de Franco que, de la mà de Demetrio Carceller, va fer un decret regulant les relacions de CHADE amb la panamenya Sovalles, amb tota mena d’exempcions fiscals. Tant Ventosa com Vehils i Bausili es van arrenglerar amb Heineman. Els falangistes de traç més gruixut veien en l’operació una jugada de l’oligarca català (Cambó) i d’un jueu (Heineman).

Perón i el franquista català. Com era previsible, la comissió investigadora argentina del coronel Rodríguez Conde va acabar en no res. L’aleshores vicepresident, Juan Domingo Perón, ho frenà tot. Fins i tot es van destruir les còpies impreses del text elaborat pel coronel investigador. El mateix Perón deia el 1945 que la CADE havia estat víctima de xantatge per part dels regidors corruptes de Buenos Aires, als quals va haver de pagar 11 milions de pesos. El poder és sempre el poder i els diners, els diners...

Per tant, investigació desactivada amb els bons oficis d’un advocat català, Pepe Figuerola, especialista en dret corporatiu, que gràcies a Vehils havia entrat al Departament de Treball argentí. Propagandista de la causa de Franco, va ser acusat pels EUA de facilitar la fugida de nazis des d’Espanya. El 1944 Pepe Figuerola era assessor del vicepresident Perón i se l’acusava de cobrar un sou anual (4.000 pesos) de les elèctriques. La mediació de Figuerola va comportar una important injecció econòmica de la CADE a la campanya presidencial de Perón el 1946.

Juan March, l’enemic de la CHADE. L’exhaustiva obra de Borja de Riquer explica que ni en el millor moment el pes dels accionistes espanyols va superar el 16% a la companyia. La majoria eren monàrquics, i això va generar suspicàcies sobre conspiracions palatines per part dels franquistes més durs. Ventosa i Cambó eren considerats pels sectors més decididament feixistes com oligarques que representaven el catalanisme polític i el gran capital. Movent hàbilment els fils d’aquestes sensibilitats, el financer Juan March —tant gran mecenes de l’aixecament militar com afecte al règim— va aconseguir situar-se com a cavall guanyador per adquirir la Barcelona Traction Light and Power, de la qual eren propietaris la vella CHADE i el consorci financer Sofina. March va obtenir el que volia: que el successor de Demetrio Carceller, Juan Antonio Suanzes, portés al Consell de Ministres el decret de dissolució de la CHADE. En un clima irrespirable (els consellers estaven sotmesos a control policial pel règim) es va procedir a la dissolució de la CHADE el 12 d’agost de 1948, un any després de la mort a Buenos Aires de Cambó. El líder de la Lliga havia fixat la residència a l’Argentina set anys abans (el 1940), on va repatriar la seva fortuna: l’equivalent actual a uns 114 milions d’euros de l’any 2010.