Una comèdia de terror

L’abast de la narrativa d’Imma Monsó (Lleida, 1958) s’ha anat eixamplant majestuosament llibre rere llibre gràcies a unes constants que es van repetint amb la peculiaritat que, a cada ocasió, adquireixen un grau de profunditat més savi. El primer signe distintiu de les seves novel·les és l’inici enigmàtic: a la primera pàgina el lector topa amb una escena incomprensible si es contempla des dels paràmetres de la versemblança comuna, i tota la resta de capítols serveixen per explorar o crear la lògica interna que la fa possible, a l’altra banda sempre dels itineraris argumentals més previsibles.

El segon signe que caracteritza l’obra de Monsó és l’afany especulatiu, la paradoxa conceptual, el combat entre camps semàntics propers o contraris: a La dona veloç, per exemple, hi ha la lluita entre el que és important i el que és urgent, i a La tempesta la discussió s’estableix entre què convé més a les coses de la vida, que hi hagi un rumb o que vagin a la deriva.

El tercer element que distingeix qualsevol novel·la seva és la voluntat d’assaltar la resistència impenetrable de la consciència humana. No és casual que una de les protagonistes de la seva segona novel·la, Com unes vacances, sigui una psiquiatra en crisi: al llarg de la seva narrativa, el lector topa amb uns personatges que viuen unes peripècies mentals molt estranyes, que tant poden ser l’ansietat d’anticipar-se als fets com la fòbia a les repeticions, la por d’assemblar-se de manera alarmant a algú que es detesta com la necessitat d’esdevenir una persona malaltissament metòdica per conjurar els efectes perniciosos d’una infància extravagant. El que regeix el destí dels personatges de Monsó són les neurosis, les neurastènies i els trastorns, l’angoixa hipocondríaca. Al cap i a la fi, tot el seu món es resumeix molt bé quan escriu: “El diàleg fa perdre un temps preciós que el monòleg estalvia”.

El punt de partida anòmal de L’aniversari no decep gens el lector: una parella que voreja la cinquantena d’anys pateix una crisi sentimental aguda després de viure’n trenta en comú i opta pel silenci com a via de comunicació: és el que passa quan les dues parts d’un matrimoni, cadascuna a la seva manera, pressionen per deformar-lo i dirigir-lo cap a l’adulteració de la vida veritable. El silenci es trenca arran del viatge en cotxe que organitza ell per celebrar un aniversari, tot i que en un principi no se sap quina és l’efemèride que es commemora. Una vegada més, Monsó inspecciona el paper dels homes a la vida de les dones, però una vegada més, per sort, en comptes de plantejar la trama com una crisi habitual de parella, se centra en la diferent capacitat imaginativa dels dos personatges i en el concepte oposat que tenen de la ficció: a les novel·les de Monsó els detalls quotidians sempre són eloqüents. Ell és un home prosaic, desproveït de fantasia i extremadament monòton; ella, en canvi, és “la somiadora, la que vivia segrestada pel magnetisme de la fantasia en plena vigília, la que s’alimentava d’exaltacions procedents de les seves fonts internes, la que posseïa les imatges i li bastaven les realitats ideals i desmaterialitzades”. No es revela cap secret, és clar, si s’avisa que a L’aniversari res no és com sembla ser perquè el lector avesat a les novel·les de Monsó ja ho sap de sobres, de la mateixa manera que tampoc l’estranyarà gens que el registre de comèdia es condimenti amb uns grams d’acidesa, que de cop i volta esdevingui un drama i que, de mica en mica, es converteixi en una cosa ambigua que podria qualificar-se ben bé com una comèdia de terror.

En un altre lloc, Monsó ja havia escrit que els llibres són per construir-se un món propi, no per adaptar-se, i això és, en efecte, el que fan al peu de la lletra els dos adolescents de l’altra història que avança paral·lelament a la inicial —situada en una època pretèrita— i que acaba confluint amb la primera. El seu joc, la seva manera d’estar sols, consisteix a escenificar els episodis més memorables de la literatura universal —la mort terrorífica del capità Ahab a Moby Dick, per exemple. No ho és menys el nucli de la situació absurda que viu la parella a l’interior del cotxe, la posada en escena d’un dels contes més cruels de Juan José Arreola, un altre expert, com Monsó, en l’art de narrar els pànics que originen els tapissos cerebrals que s’engrunen com si fos la matèria més fràgil de la terra.