Primavera Sound: Primer bany de multituds

La ja tradicional jornada de benvinguda del Primavera Sound, gratuïta, va aplegar una multitud al Parc del Fòrum, principalment atreta per Suede, que exercien de caps de cartell. I en qüestió de multituds els britànics van complir, ja que davant dels ulls de la banda es va estendre una catifa immensa de públic, tot i que, això sí, va costar que la gent es mogués. I és que no se sap si Brett Anderson anava molt excitat, potser emocionat per la magnitud de l'estampa, o és que el públic estava massa reticent a entrar en el concert. El cas és que amb un repertori que no va jugar a una carta definida, combinant temes recents amb els clàssics, ni tan sols la concatenació de peces com Trash, Animal nitrate i We are the pigs va aconseguir commocionar més enllà dels que ja ho estaven abans que comencés l'actuació.

Però, sens dubte, a Anderson no se li pot recriminar que no ho donés tot a l'escenari, pujant sobre els monitors com a marca estil de la casa, fent el molinet amb el micro, saludant en castellà i obrint-se la camisa com un gitano el dia que se li casa la filla. I així va anar avançant un concert amb un foc escènic que gairebé no es va encendre entre la multitud. Això sí, a So young i Beautiful ones la catifa es va omplir de pantalles que miraven cap a l'escenari des del públic. Noves formes d'implicació i empatia?

Però la jornada havia començat abans, amb aquesta barreja estimulant i públic atret per la gratuïtat, que feia coincidir un senyor que ballava twist amb un grup de tecno pop d'estirp dels vuitanta, com El Último Vecino, i una llatinoamericana que amb els fills ballant al voltant seu feia fotos com una professional. Mentrestant, alguns dibuixants immortalitzaven les escenes de primera hora de la tarda, una mena de fotos manuscrites, que després penjarien a les xarxes proporcionades pel festival sota l'epígraf Primavera Graphic Sound. A l'escenari, el vocalista d'El Último Vecino semblava suggerir que el temps no passa o bé que és circular, ja que, a més del seu so, que evocava per moments l'Aviador Dro més pop, el de Programa en espiral o Selector de frecuencias, d'acord, sí, també Joy Division, que sembla una referència més seriosa, anava vestit amb un estil encara més dels vuitanta: pantalons de pinça i camisa de ratlles ben posadeta per dins. Només una generosa cadena platejada de negre finolis dissonava en aquell vestidor propi de la movida, indicant-nos que sí, que ja som al segle XXI.

Més tard, es va endur el protagonisme Antonio Luque, el Sr Chinarro, que va fer un concert esplèndid que va començar lent, com el xup-xup d'un estofat i després de pessigar com un gaspatxo fort de vinagre, va acabar lent també amb la meravellosa El progreso, amb una lletra que diu una cosa tan bonica com “yo creeré en el progreso cuando vengas a darme un beso”. Sí, qualsevol altre fa una rima com aquesta i el públic se'l menja, tot i que una mica més tard, en la mateixa peça, citi el Perec de Las cosas. Però Luque té un punt indesxifrable que el faculta per arriscar-se. I, a més, amb tot el sentit. Potser és la pinta que fa, l'únic barbut que no remet a un modern, sinó potser a Holofernes, potser la seva actitud seca no per això sense retranca i, sobretot, l'avalen les seves meravelloses cançons que es gronxen en la vida quotidiana. La selecció que va oferir va ser impecable, amb diversos temes del seu últim disc i peces anteriors com Babieca, Los ángeles o Una llamada a la acción. Llavors el personal guiri havia deixat pas al nacional, rei de la pista fins que va començar l'actuació de Goat, una barreja estimulant i colorista de música africana, rock cartesià i psicodèlia explicitada amb un vestuari importat de Dakar i caretes de bruixot animista. Ah, i són suecs! Cortesia de la globalització. És el Primavera Sound, i malgrat que era la festa d'inauguració, la vista i les orelles no podien descansar. El món no passa per davant dels nassos cada dia.